Tribuna
Totalitarismes
Quan els anys ja pesen, és freqüent tornar als llibres llegits temps enrere. Pot ser per una elecció arbitrària, provocada més per la mandra d’endinsar-se en una nova lectura que per un interès renovat pel que ja s’ha llegit. Però hi ha moments en què l’actualitat t’impulsa a recuperar velles idees en textos que un dia t’impactaren. Així m’ha passat, quan successos recents m’han portat a recuperar una obra de Tzvetan Todorov: Mémoire du mal, tentation du bien. Todorov, búlgar de 1939, arrelat a París des de 1963, morí el 2017. Lingüista, crític literari, historiador i filòsof, fou sobretot un humanista.
Todorov dedicà aquest llibre al que va considerar l’esdeveniment capital del segle XX: l’aparició del totalitarisme en les seves dues versions, comunisme i nazisme. “La història del segle XX a Europa –escriu– és indissociable del totalitarisme.” La idea cabdal que batega a les seves pàgines és que els protagonistes del mal aspiraven a un bé futur, superior i ideal, al qual ho sacrificaven tot, provocant la mort, tortures, presó, deportacions, humiliacions i fam de milions de persones. Afirma, tot seguit, que la democràcia ha triomfat a Europa, però que “la temptació del bé” –la temptació d’un bé futur, superior i ideal– pot fer ressorgir el totalitarisme emmascarat de les més diverses formes. Aquest ressorgiment és sempre possible perquè en el nucli central de tot totalitarisme s’hi troba sempre una idea utòpica, i l’utopisme pressuposa la possibilitat de realitzar plenament el bé mitjançant un ordre social imposat, raó per la qual té una tendència immanent al despotisme. Totes les doctrines totalitàries, encara que es presentin avui sota formes democràtiques, són casos d’utopisme i, per això mateix, de mil·lenarisme, cosa que significa que pertanyen –com qualsevol altra doctrina de salvació– al terreny de la religió. A més, el totalitarisme és antimodern, perquè –com passava a les societats tradicionals– privilegia els interessos del grup en detriment dels de la persona, ja que, encara que s’utilitzi retòrica igualitària, una societat totalitària sempre distingeix entre els “nostres” i els “altres”, els que combreguen amb la fe d’un ideal mereixedor de tota mena de sacrificis i els que no hi creuen. Per contra, la base d’un règim democràtic es troba en una concepció de la persona que respecta i protegeix l’autonomia de l’individu. “Els justos –diu– no persegueixen el bé, sinó que practiquen la bondat.” Una conclusió d’aquest discurs és que la destrucció d’un estat en nom d’un ideal és un acte problemàtic: “L’ètica de la responsabilitat –conclou– empara els fins nobles però es nega a conformar-se amb això, i intenta preveure les conseqüències de cada acció realitzada en nom seu. Idealisme i realisme són, ambdós, dolents si se separen; junts fan possible una bona política.”
En aquesta línia, Todorov cita Primo Levi, que fou una de les víctimes dels totalitarismes del segle XX. Jueu italià nascut el 1919 i químic de professió, va ser deportat a Auschwitz el febrer de 1944. Sortí mig mort un any després i, en la seva obra literària posterior –des de Si això és un home fins a Els enfonsats i els salvats–, deixà testimoni de la seva tremenda experiència. En els seus llibres, Levi es mostra molt diferent dels polítics i escriptors que cerquen en les desventures històriques del seu poble la certitud de tenir raó, i proclamen aquesta raó amb veu tonant. Levi no escridassa sinó que parla a mitja veu (“No m’agrada aixecar el to”, diu en una entrevista), pondera els pros i contres, busca els motius de les seves reaccions; no ofereix explicacions dramàtiques dels fets històrics, ni adopta posicions profètiques; no es decanta per cap extrem, i, quan parla del mal, causa de l’ofensa que patí, no ho fa sense escrutar-se implacablement a si mateix. Des d’aquesta actitud s’entenen perfectament les paraules de Plutarc segons les quals la política es defineix com allò que arrabassa a l’odi el seu caràcter etern; dit d’una altra manera, el que subordina el passat al present.