Jutges, inics?

Les per­so­nes sen­zi­lles i hones­tes neces­si­tem idees “clares”, que no vol pas dir “sim­ples”. Sabem bé que, quan hi ha un “con­flicte” –és a dir, més que no pas un sim­ple “pro­blema” tècnic–, un con­trast entre per­so­nes o grups, convé seguir un pro­to­col: pri­mer, afa­vo­rir un diàleg sin­cer, directe i ètic; si falla, cer­car algun “medi­a­dor”, cone­gut i accep­tat per amb­dues parts, que acosti a una solució digna i pos­si­ble, i, si això fes llufa també, anar a un jutge.

Els jut­ges han esde­vin­gut com uns “déus mor­tals”, són el dar­rer límit per a diri­mir con­tras­tos. Si fos­sin inics serien la ver­go­nya més gran de l’Estat, els prin­ci­pals cul­pa­bles del mal que gene­rin. La qüesti­o­nada Cons­ti­tución Española pro­clama que la justícia emana del poble i és admi­nis­trada, en nom del rei, pels jut­ges i magis­trats, els quals hau­rien de ser inde­pen­dents, ina­mo­vi­bles i res­pon­sa­bles (art. 117). Ara bé, jo em pre­gunto: pot­ser alguns els han inflat massa, i ara es cre­uen “into­ca­bles”?

Un mal jutge és ben pit­jor que el pit­jor gover­nant. No ho dic només jo, Déu me’n guardi: ho trobo a força llocs de la Bíblia. Per exem­ple, a l’Eclesiàstic (7,6) es reco­mana: “No bus­quis d’esde­ve­nir jutge, si no ets prou fort per a aba­tre la injustícia, no sigui que t’inti­midi un poderós i posis en perill la teva rec­ti­tud.” És savi­esa eterna.

Cal ser com­pren­sius: un jove­net eixe­rit es gra­dua en dret, passa alguna opo­sició i es plan­teja “fer car­rera”. Com?: mirant quin vent bufa. Alguns con­tro­len –aquí i a la Xina– els òrgans de selecció: gent d’ordre, con­ser­va­dors, espa­nyo­lis­tes. Som-hi! Te’n surts: entre amics, la cosa rut­lla. Feu un estudi, cen­trat en els càrrecs supe­ri­ors dels dar­rers 40 anys. El seu codi deon­tològic, Prin­ci­pis d’ètica judi­cial (CGPJ, 2016), recull la impar­ci­a­li­tat, la inte­gri­tat, el res­pecte de la dig­ni­tat humana, etc. Tot “super­maco”. Ara bé, ja al preàmbul tro­bem dues idees estra­nyes: (a) Cal anar amb compte amb “totes aque­lles cir­cumstàncies en què pugui estar en qüestió la con­fiança pública en la justícia”; i (b) podeu fer de tot ja que “res té a veure el règim dis­ci­pli­nari amb l’ètica judi­cial”. No els sem­bla fortíssim? El codi no obliga, és “d’estricta volun­ta­ri­e­tat i absència de res­pon­sa­bi­li­tat legal, al con­trari de la dis­ci­plina [...], amb con­seqüències jurídiques”. Els jut­ges només són impu­ta­bles per pro­ves de sub­orn, pre­va­ri­cació, etc. Encara sort, oi? Deduïm que si s’és tècni­ca­ment per­fecte ales­ho­res la justícia o la veri­tat esde­ve­nen acci­den­tals. Davant tants atacs sis­temàtics, per raons polítiques, de “pro­fes­si­o­nals de la denúncia judi­cial”, el joc està fet. Jo no diria mai –està pro­hi­bit ima­gi­nar-ho– que són cor­rup­tes; sí que dic que me’ls han fet “déus”.

La justícia tracta de per­so­nes i vides, no ha de ser una longa manus de les elits: això la faria injusta. A Espa­nya creix una nova Inqui­sició, que alli­bera o engar­jola qui vol, mana­des o polítics elec­tes, vai­lets o dis­si­dents. Ens ado­nem que la democràcia espa­nyola – i la sepa­ració de poders –està ben malal­tona.