Set anys pendents

Aquesta set­mana era la dar­rera que, ate­nent el calen­dari, el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, José Mon­ti­lla, podria haver optat per avançar les elec­ci­ons cata­la­nes abans de l'estiu. No ha estat així. Mon­ti­lla com­pleix la rei­te­rada volun­tat d'esgo­tar els qua­tre anys, que només l'ombra allar­gada del Cons­ti­tu­ci­o­nal havia posat en dubte, dar­re­ra­ment. Els comi­cis seran a la tar­dor, abans o després, amb el límit de mit­jan desem­bre. Més enllà de la data, i quan algu­nes veus ja apun­ten cap al 21 o el 28 de novem­bre, un cop el Papa ens hagi beneït la Sagrada Família, la grandíssima incògnita que plana sobre les elec­ci­ons és si hi haurà sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra l'Esta­tut abans de la crida a les urnes. I més quan el nou ponent, el con­ser­va­dor Gui­llermo Jiménez, ja ha pre­sen­tat, pri­mer una pro­posta a la carta per convèncer con­ser­va­dors i inde­ci­sos amb tres vari­ants, cap de les quals va agra­dar, i ara ho ha tor­nat a inten­tar, sense èxit, amb un nou esbor­rany. El TC té pressa.

En la recta final cap a les elec­ci­ons i fent una mirada enrere, queda clar que l'Esta­tut ha estat el gran pro­ta­go­nista de la legis­la­tura, pri­mer per la nego­ci­ació del finançament i, ara, per l'amenaça del pro­nun­ci­a­ment de l'alt tri­bu­nal, que pesa com una espasa de Dàmocles. Ja va ser així en l'ante­rior. Els anys entre el 2003 i el 2006 van ser els del nai­xe­ment del text, pri­mer ges­tat al Par­la­ment, després reta­llat al Congrés i, per aca­bar, apro­vat en referèndum. L'Esta­tut es va eri­gir en l'ele­ment cen­tral, fins al punt que es va aca­bar pre­ci­pi­ta­da­ment quan un dels socis del tri­par­tit de Pas­qual Mara­gall, ERC, es va decan­tar pel no quan es va con­sul­tar la ciu­ta­da­nia.

L'ela­bo­ració, l'apro­vació, el des­ple­ga­ment, la sentència... Tot ple­gat ha situat l'Esta­tut en el cen­tre del debat polític a Cata­lu­nya però també a l'Estat. I d'això, ja fa set anys. Ni la pro­funda crisi econòmica que vivim ha fet que la carta cata­lana hagi sal­tat de les negre­tes dels titu­lars. El país viu immers en el labe­rint de l'Esta­tut. Per a des­es­pe­ració d'alguns, entre ells el PSOE, que, embar­cat en la demos­tració que creia com ningú en l'Espa­nya plu­ral, ara té el repte de demos­trar que l'aposta era certa, no estètica.

Mal­grat les ànsies d'aquest TC per demos­trar que pot dic­ta­mi­nar sobre l'Esta­tut, s'ha de veure si el dic­ta­men arri­barà a temps. Si no hi ha sentència abans dels comi­cis, la patata calenta del dia després serà per al futur govern. I con­ti­nu­a­rem pen­dents...