Vells i nous murs

Si no hagués caigut el mur de Berlín, Merkel assegura que faria 5 anys que estaria jubilada perquè a l’Alemanya de l’Est les dones deixaven de treballar als 60. Però les distopies sovint no coincideixen amb la realitat. Que li ho diguin a l’aleshores president de l’RDA, Erich Honecker, que el gener del 1989 afirmava que el mur no es demoliria en un segle. El traç de la geografia política és mòbil. Les fronteres dansen i, avui, els estats europeus són el doble que cent anys enrere. També la Unió Europea veurà aviat com s’encongeix amb la sortida d’un membre capdavanter com el Regne Unit i, probablement, s’ampliarà a mitjà termini amb l’entrada de nous socis.

Els límits fronterers no són rígids ni són per sempre. Tres dècades més tard, altres murs s’han alçat. Murs visibles o invisibles, físics o simbòlics. Amb el canvi de perímetre, la desconfiança i les desigualtats són gairebé inevitables. La gran cicatriu a l’Alemanya recent demostra com de ràpid s’altera un perfil tot i que avui prop de la meitat dels alemanys de l’Oest se senten encara desafavorits per la història. Aquest malestar explica, en part, l’enlairament de l’extrema dreta i una certa nostàlgia comunista. El que està clar és que la caiguda del Mur i el daltabaix soviètic van dibuixar la nova fesomia d’una Europa que, més enllà de les fronteres, cerca un espai propi en una arena internacional cada cop més polaritzada.