Demà

Van deca­pi­tar la cúpula de l’inde­pen­den­tisme. Cent anys de con­demna a uns polítics que van defen­sar la radi­ca­li­tat democràtica (es veu que ara la presó els ree­duca: i els diu quan han d’anar a dor­mir, quan poden tenir sexe o quan poden veure els seus éssers esti­mats). Van pro­vo­car l’exili, aquesta ascètica de la des­pos­sessió en què la neces­si­tat de voler pertànyer t’arro­enta encara més. Han pro­hi­bit parau­les. Van ordir un judici en què la part pacífica va haver de pro­var que no era vio­lenta i en què la part vio­lenta no va haver de pro­var res. Amb la com­pli­ci­tat d’Europa van con­cul­car més de 2.000.000 de vots. Han bui­dat ulls, han per­fo­rat tes­ti­cles, han dis­pa­rat bales (de goma). Han pro­hi­bit webs. Han apro­vat un decret per inter­ve­nir inter­net. Com que la semàntica habi­lita la Justícia, decre­ten que els con­tes­ta­ta­ris són ter­ro­ris­tes. El seu verb és impu­tar. Ras i curt: ser inde­pen­den­tista sig­ni­fica ser un ciu­tadà sense drets polítics plens, ni ple­nes garan­ties jurídiques i de segu­re­tat per­so­nal.

Penso en tot això quan lle­geixo el lúcid diagnòstic d’un amic: “De què coi ser­virà que l’inde­pen­den­tisme acon­se­gueixi un bon resul­tat a Madrid, si la feina que havíem de fer aquí no l’hem feta?” Penso en tot això quan tanco el diari en què uns ana­lis­tes par­len de les elec­ci­ons de demà com si ara i aquí no estigués pas­sant res gravíssim ni s’hagués impo­sat cap estat par­cial d’excepció. Penso en tot això quan exclamo: gràcies, joves! Penso en tot això quan em revinc que, a part de pro­te­gir-nos i cui­dar-nos entre nosal­tres, cal­dria que algú digués d’una vegada que pot­ser no hi ha llei i que cami­nem cap a una dic­ta­dura cal­cu­la­da­ment par­cial, una dic­ta­dura en què els turis­tes pas­se­ja­ran tran­quils i el Barça jugarà el clàssic a Miami men­tre una silen­ci­ada part de la població és impu­tada, empre­so­nada o ha d’empren­dre el camí de l’exili (exte­rior i inte­rior).