Demà

Van decapitar la cúpula de l’independentisme. Cent anys de condemna a uns polítics que van defensar la radicalitat democràtica (es veu que ara la presó els reeduca: i els diu quan han d’anar a dormir, quan poden tenir sexe o quan poden veure els seus éssers estimats). Van provocar l’exili, aquesta ascètica de la despossessió en què la necessitat de voler pertànyer t’arroenta encara més. Han prohibit paraules. Van ordir un judici en què la part pacífica va haver de provar que no era violenta i en què la part violenta no va haver de provar res. Amb la complicitat d’Europa van conculcar més de 2.000.000 de vots. Han buidat ulls, han perforat testicles, han disparat bales (de goma). Han prohibit webs. Han aprovat un decret per intervenir internet. Com que la semàntica habilita la Justícia, decreten que els contestataris són terroristes. El seu verb és imputar. Ras i curt: ser independentista significa ser un ciutadà sense drets polítics plens, ni plenes garanties jurídiques i de seguretat personal.

Penso en tot això quan llegeixo el lúcid diagnòstic d’un amic: “De què coi servirà que l’independentisme aconsegueixi un bon resultat a Madrid, si la feina que havíem de fer aquí no l’hem feta?” Penso en tot això quan tanco el diari en què uns analistes parlen de les eleccions de demà com si ara i aquí no estigués passant res gravíssim ni s’hagués imposat cap estat parcial d’excepció. Penso en tot això quan exclamo: gràcies, joves! Penso en tot això quan em revinc que, a part de protegir-nos i cuidar-nos entre nosaltres, caldria que algú digués d’una vegada que potser no hi ha llei i que caminem cap a una dictadura calculadament parcial, una dictadura en què els turistes passejaran tranquils i el Barça jugarà el clàssic a Miami mentre una silenciada part de la població és imputada, empresonada o ha d’emprendre el camí de l’exili (exterior i interior).