Full de ruta
I si Sánchez depèn del PP?
“Si no és president ara, no ho serà mai.” Lapidària, la frase és del llavors portaveu del grup d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, i la va pronunciar en el debat d’investidura, fallit, que va tenir lloc el mes de juliol passat dirigida al líder del PSOE, Pedro Sánchez. L’ara cap de llista d’Esquerra es referia, bàsicament, a l’ocasió perduda, al seu parer, de fer un govern d’esquerres entre els socialistes i Unidas Podemos, aquell govern que Sánchez no va buscar en cap moment, tot i fer-ho veure. Ara, no sé si Rufián la va deixar anar en el seu estil provocador –tot i que cal admetre que en aquell debat ell no va fer pas aquest paper– o esperava realment que Sánchez pogués estar aquesta nit, un cop acabi l’escrutini, encara més lluny de la presidència del govern espanyol que fa uns mesos.
El president en funcions espanyol va decidir anar a eleccions perquè, en un moment d’eufòria, creia que milloraria de molt els seus resultats mentre que la dreta seguiria en la crisi profunda en què s’havia instal·lat gràcies a Mariano Rajoy i els seus. Però en la política actual tot canvia ràpidament i ara sembla que el retorn del bipartidisme no està pas tan clar i que Unidas Podemos aguantarà el cop i que, a la dreta, la davallada de Ciutadans serà compensada per la pujada de Vox, tot i la millora de resultats –era fàcil– del PP. Total, tot igual d’ingovernable. Igual d’ingovernable mentre no s’assumeixi que caldrà posar el fil a l’agulla –ja no dic solucionar-lo– al problema català per poder desencallar el govern de l’Estat. A menys, és clar, que el poder econòmic obligui Pablo Casado a complir el somni humit de Sánchez: un govern en minoria gràcies a l’abstenció del gran partit de la dreta. Difícil amb un llop ferotge, com és Vox, a tocar. Però, en política, mai se sap. I respecte al blanquejament de Vox, caldrà una reflexió profunda del perquè un partit obertament falangista és tractat amb la normalitat amb què ho és, tant pels polítics que no li rebaten res com pels mitjans de comunicació que els riuen les gràcies.