Dignificar la vellesa

Es constata una paradoxa molt gran en les nostres societats: ningú no vol ser considerat ancià, encara que tothom aspira a viure molts anys i en plenitud de facultats. A ningú li agrada que li diguin que és vell, però tothom vol arribar a ser ancià, encara que amb l’aparença de jove. La vellesa té mala premsa des del punt de vista social. Hi ha latent un edatisme en l’imaginari col·lectiu que es tradueix o bé en una indiferència envers les persones grans o bé en un refús. Estranyament s’identifica la persona anciana amb el que és positiu i valuós de la vida.

L’ancianitat és una etapa de la vida humana caracteritzada per les seves llums i les seves ombres que, a diferència de totes les altres, és la darrera, la que marca el punt final de la biografia. Pot ser més o menys llarga, més o menys fructífera, més o menys feliç, però és la darrera. Un cop s’ha culminat, no hi ha retorn a cap estació anterior. Aquesta proximitat a la mort la investeix d’una seriositat particularment greu, però també li confereix una llibertat que estranyament es posseeix en el període de la maduresa.

En aquesta estació de la vida es ve de tornada de moltes experiències i situacions vitals. És estrany trobar-se alguna novetat radical. Tot el que passa sona a música coneguda i això dona una experiència que permet assumir les situacions difícils amb calma i equanimitat.

Justament perquè l’ancià ha viscut més temps, té possibilitat d’aconsellar els qui comencen, d’enriquir-los amb la seva experiència. Aquest do, el del consell, però, requereix dues condicions bàsiques per ser exercit: generositat per part de l’ancià i humilitat per part del jove.

Si l’ancià es tanca gasivament en si mateix, la seva experiència no fructifica, ni ajuda ningú, queda enclaustrada en el seu ego i no fecunda; però, igualment, si el jove cau en la supèrbia i fa oïdes sordes als consells de l’ancià, tampoc no hi ha transferència d’experiència.

En l’estació de la vellesa, en canvi, l’acció juga un paper secundari. L’ancià disposa de temps per contemplar, per observar atentament les coses, per meditar, per rememorar i per gaudir de la bellesa de la naturalesa i de l’art. L’acció és més lenta i més lliure que en l’edat madura.

L’ancianitat és l’època de desaferrar-se, de deseixir-se. És propi d’aquesta estació de la vida deixar anar, deixar fer, deixar que tot flueixi. L’ancià no s’involucra en discussions, no pren partit en debats d’alt voltatge, tampoc no pren posició si no és consultat. S’asseu al voltant de la taula i gaudeix contemplant la fillada i els nets. Veu com la vida neix amb força, mentre la seva es va apagant a poc a poc, però la continuïtat del llinatge, la feina feta l’omple de plenitud i d’esperança.

En aquesta etapa de la vida se cedeix energia i fondària de l’impuls, l’element de la passió desapareix de forma conjunta en cos i ànima. Minva la capacitat receptiva dels sentits, apareixen defectes orgànics, baixa la fidelitat i la finor de la percepció. Es fa difícil acomodar-se a situacions noves, la vida es fixa, els processos s’immobilitzen, desapareix l’empenta per la lluita. Perd el desig de tenir l’estima i de despertar la simpatia dels altres. D’aquí neix una indiferència que ja no es preocupa de quina impressió causarà en els altres la pròpia conducta. Això el fa més lliure, més autèntic, menys condicionat.

És l’estació de la confiança i de la gratitud. L’ancià sent gratitud per la vida, per tot el que ha viscut i patit, per totes les peripècies i els episodis que ha experimentat al llarg de la vida. Encara que no tingui respostes concloents a les seves preguntes, confia en una resposta final, en la transcendència. Descobreix, en aquesta etapa de la vida, que el més essencial, no és allò que es té o allò que es fa, sinó l’amor que és capaç de donar als altres.