Tu ja m’entens

El 9 de novembre del 1989 vèiem amb ulls de gran sorpresa i incredulitat com la pressió popular no violenta feia caure el mur de Berlín, i s’esfondrava un imperi que semblava militarment molt sòlid. Haig de dir que aquells dies vaig recordar la meva incredulitat quan vaig llegir el llibre d’Alexandre Deulofeu Catalunya i l’Europa futura, un llibre escrit el 1934 i amb un brillant pròleg de Rovira i Virgili, en què l’autor de la Matemàtica de la història preveia l’esfondrament de la Unió Soviètica, després el desmembrament de Iugoslàvia, i també preveu per al 2029 la desintegració de l’Estat espanyol. Rovira i Virgili diu al pròleg: “Un dels encerts de l’autor és el de situar la qüestió de Catalunya en un pla europeu i mundial.” A deu anys de la fita catalana, ningú pot negar que Catalunya no estigui en el pla europeu i mundial.

El 1969 i el 1970 vaig visitar Iugoslàvia, Romania i Hongria. Vaig tenir la sensació que amb el temps el comunisme faria una evolució puix que tots els joves amb qui vaig parlar, bona part d’ells universitaris, reclamaven més llibertat i sobretot poder viatjar, però mai m’hauria pensat que la pressió popular i la no-violència tombessin el Pacte de Varsòvia. De fet, la meva visita va ser just un any després de la invasió de Txecoslovàquia. El contenciós català, per més que es vulgui negar, és una de les causes o la causa, per les quals en quatre anys hi ha hagut quatre eleccions per la incapacitat de formar govern a Espanya, i les eleccions tampoc han aclarit res, motiu pel qual la formació de govern serà molt difícil si no es vol parlar amb els independentistes.

Cal dir que a la UE comença a preocupar molt la situació espanyola i el punt mort polític tan llarg. Els governs en funcions impossibiliten tenir uns pressupostos i fer les reformes i les retallades de despeses que ens exigeixen des de la UE. És per això que aquesta vegada, i per la importància econòmica d’Espanya i de Catalunya, les pressions dels països europeus importants i de la UE a Pedro Sánchez i el PSOE per arribar a un acord per fer un govern seran fortíssimes. L’Estat espanyol, davant un evident alentiment econòmic, no està en una situació de fortalesa, i això preocupa molt i ens exigeixen un pressupost realista i que combati uns dèficits que semblen incontrolables.

Avui no es pot dir quina mena de govern tindrem, però sí que podem saber amb quines dificultats es trobarà i que algunes són tan antigues que tindrà molt poc temps per afrontar-les. I és un punt clau, puix que necessàriament algunes de les seves solucions seran molt impopulars i provocaran tensions socials.

Un altre problema pendent d’afrontar és la reforma del finançament autonòmic, que fa molts anys que resta pendent. Aquest incompliment de fa sis anys és l’evidència més clara que els problemes, si no els afrontes en el seu moment, es compliquen molt. Avui arribar a un acord en una fragmentació política tan important, i amb la irrupció del feixisme centralista de Vox, ben segur que complicarà molt més qualsevol proposta de consens. I també podria passar que, a més de les dificultats de consens, hi hagi les dificultats pressupostaries.

A més hi hem d’afegir una negociació amb Catalunya, que, si som persistents, la UE, Alemanya i els poders econòmics de Catalunya i Espanya obligaran a fer. Per tant, o Pedro Sánchez és molt fort i no es deixa pressionar per l’ala dretana o la molt dretana dels barons del seu partit, i actua com a estadista, o la seva presidència es col·lapsarà i haurem de tornar a fer unes noves eleccions ben aviat.

Avui més que mai podem dir allò que es cantava en plena censura franquista, a la qual sembla que tornem: “El bròquil s’està florint, tu ja m’entens.”

Ha quedat clar que la repressió no funciona i Sèneca ja ho deia: “Cap règim es pot sustentar molt de temps exercint la violència.”