Indignació i esperança

Diumenge vaig tardar una bona estona a posar-me davant de TV3 per seguir l’evolució dels resultats electorals i només vaig aguantar a batzegades. I no pas pels seus presentadors: Lídia Heredia, Carles Prats, Raquel Sans,... són bons professionals, sinó perquè cada vegada més m’avorreix aguantar les anàlisis i les valoracions dels experts i encara més si defensen causa de partit. El resum del fracàs del 10-N és molt clar: per a aquest viatge, no calien tantes alforges. A Catalunya, som on érem, i a l’Estat espanyol, un xic pitjor. No soc original, però m’indigna i em revolta pensar en la milionada que ha costat convocar unes noves eleccions per la supèrbia d’un polític curt de mires que s’ha equivocat molt i ha confirmat que no hi ha separació de poders. Les condemnes injustificades als polítics catalans inclouen el supòsit de malversació per haver convocat el referèndum, quan només amb el desplegament policial per reprimir l’1-O ja es van gastar desenes de milions més. I com ens compensen als ciutadans tot el temps perdut al Congrés i al Senat (aquí és endèmic) de l’abril ençà? I els diners que han cobrat diputats i senadors per no fer res? Estic enutjat i emprenyat per la incapacitat de trobar una solució dialogada, ja no només al conflicte català, sinó a la governabilitat d’aquest Estat espanyol en caiguda picada que ha convertit el trasllat de les despulles de Franco en un xou nacional i moltes televisions i mitjans ho han aprofitat per donar més peixet a Vox fins que ha esdevingut la tercera força, tot i que a Catalunya només han aconseguit dos diputats i cap ni al País Basc ni a Galícia. De fet, parlem del mateix vot que evoluciona del PP a Cs i d’aquests a l’extrema dreta. Val més així, sense caretes. Tot fa suposar que el partit que es va fundar fa tretze anys arran del manifest signat per Azúa, Boadella, Espada i altres males companyies, amb l’única motivació d’anar contra Catalunya, està en fase de liquidació. Malgrat les lectures pernicioses que es fan des de l’unionisme, el vot independentista és sòlid i majoritari. I hi ha un diputat més a Madrid, i dos són de la CUP. A Girona va faltar poc perquè no hi hagués el tercer. Ah! I m’encanta que Bel Pozueta, mare d’un dels joves empresonats d’Altsasu, hagi estat elegida diputada per Navarra per EH Bildu. Un encoratjament per a tota la gent irreductible que participa en les protestes de la Jonquera. No hem de perdre mai l’esperança!