De set en set
La sang del dragó
El jove, un estranger que parla l’espanyol endolcit i un punt embafador de l’Amèrica Central, baixa del tricicle que condueix i posant-se al costat dels dos turistes que porta asseguts al cotxet que arrossega rere seu i a qui fa de guia per Barcelona els detalla l’arquitectura de la façana del Palau de la Música i, en un moment, quan s’embolica amb el sant Jordi que corona el conjunt escultòric que la presideix, els acaba explicant una història sobre les quatre barres de la bandera catalana que, segons diu, són fruit de la sang del drac que va matar el valerós cavaller.
El ciutadà –barceloní de tota la vida– que passa a tocar del guia i sap que l’origen de les quatre barres és tan incert i objecte de debat entre historiadors, com llegenda i només llegenda en la versió que més sort ha tingut i que atribueix els quatre pals als dits tacats de sang de Carles el Calb deixant empremta damunt l’escut daurat de Guifré el Pelós, no se’n pot estar i s’atura, el mira i el corregeix: “Això de la sang del drac, no! No fotis!” El jove, en comptes de xiular i fer-se el despistat, posa cara de sorprès i replica tocat en l’orgull: “Que sí, que sí, el drac!”
Així expliquen la història d’aquest país guies vinguts de qui sap on a turistes arribats a Barcelona des de qualsevol lloc i als quals tant els fa si les quatre barres són fruit de l’èpica guerra, del combat entre un heroi i un drac indolent, o perquè a algú se li va vessar quètxup damunt un drap groc. Serà millor no voler saber què deuen explicar aquests guies quan un turista atrevit els pregunta per què a tants balcons hi ha tantes banderes de triangle blau i estrella blanca, descolorides, esfilagarsades, d’anim decaigut però resistents, nuades amb orgull a la barana.