“Ja és aquí...”

Encara recordo els divendres que en Xevi i jo ens repartíem unes tapes en un bar a prop del diari, a Girona, i discutíem sobre economia. Era l’any 2007, i tots dos estàvem d’acord que en venia una de grossa. No érem més llestos que ningú, senzillament ens deixàvem guiar pel sentit comú. Coincidíem en dues coses: la bogeria dels preus dels habitatges algun dia s’acabaria; no sabíem quan, però seria de cop. L’altra cosa que intuíem és que alguna cosa passaria al panorama bancari. Teníem la pretensió d’esdevenir gurus? No, ens preocupava com la crisi afectaria la feina i les nostres vides.

L’agost de 2007 ja vam començar a notar alguns símptomes; el darrer trimestre de l’any la intuïció l’avalaven els números i quan el 2008 va petar Lehman Brothers ja hi érem. No recordo que creguéssim, des de la nostra modesta tertúlia econòmica, que les coses anirien pel pedregar per a tothom (menys per als rics i els que saben què es cou al món abans que es cogui). Ni sabíem que viuríem la pitjor crisi econòmica del capitalisme i que deixaríem als nostres fills i filles un món tot estripat.

Ens posàvem de mala llet amb les declaracions de Zapatero i Solbes, que deien que a Espanya no passava res i que parlaven, ¿ho recordeu?, dels brots verds, mentre la merda ja queia sobre la classe mitjana i treballadora.

Aquest últim any sembla que la crisi ha remès una mica –només una mica– i que ara ja no ens escanyen tant i podem respirar i, fins i tot, algunes persones es permeten fer alguna despesa que avui és extra i que abans del 2007 era habitual. Només és, si hem de fer cas dels analistes (dels de veritat, nosaltres fa temps que no anem de tapes), la calma que precedeix la tempesta. He llegit i escoltat prediccions raonables com la de Santiago Niño Becerra quan parla de la “tercera fase de la crisi”, i d’altres tremendament apocalíptiques, com les d’un dels meu youtubers econòmics de referència, Miguel Figuera. Aquest darrer és dels que adverteixen que si al Deutsche Bank, que està en una situació econòmica crítica –per dir-ho finament–, li passa el mateix que a Lehman Brothers, ens espera una hecatombe que situarà l’economia europea en una crisi perpètua com la que viu de fa dècades el Japó. El banc alemany és dels considerats sistèmics, però no de l’economia alemanya, sinó de la mundial. Les seves branques s’estenen arreu i el seu volum de negoci supera el producte interior brut d’Alemanya. O sigui, que si peta... preparem-nos.

Estem en una situació d’alt risc, no ho diu només Figuera, però no podem obviar que la crisi, “la normal”, continua ben viva. El que em té més astorat és que, a diferència de fa 12 anys, als informatius i a les tertúlies s’escapa alguna informació, alguna veu, que diu “ep!, que la crisi aquesta del 2020 ja és aquí” i ningú ho nega; això sí, aquells ho deixen anar i tothom continua parlant de la bestiesa objecte del debat de torn. I el que sí que és realment al·lucinant és que els polítics de l’Estat espanyol facin un debat electoral i no parlin del deute públic, de les retallades que exigeix Europa i dels sacrificis que ja no patirem només els catalans, sinó tota la resta. Si més no, com que nosaltres ja vam fer els deures quan tocava, tenim opcions de resistir millor el que pot acabar sent l’esfondrament generalitzat de l’economia espanyola que, de fet, ja s’hauria d’haver produït. Com que els manaires europeus no tenen ni idea de com evitar el tsunami continental, allarguen l’agonia insuflant diners a les economies més tocades (que són pràcticament totes les europees, l’alemanya també). Una mala solució que pot portar l’euro a tenir el mateix valor que un bitllet del monopoli (exagero una mica) i que provocarà la fi del sistema capitalista tal com el coneixem si més no a Europa.

No tot és dolent, però. La debilitat dels anomenats estats nació potenciarà l’aparició d’àrees regionals amb una economia forta (allò dels quatre motors europeus d’en Pujol i en Maragall). Catalunya està cridada a ser el centre de la regió econòmica de l’arc mediterrani i Madrid no podrà fer res per impedir la inexorable sentència de la història (Alexandre Deulofeu la tornarà a encertar de ple). Ara bé, perquè això sigui possible cal que els nostres polítics s’aturin i s’adonin que el camí de l’alliberament nacional, l’únic possible en pau, és posar la nostra economia a mil per hora. Han de sorgir nous líders, Joan Canadell n’és un exemple magnífic, amb visió estratègica; i l’administració catalana ha d’escoltar els que truquen a la porta i li ofereixen instruments per aprofitar la finestra històrica que s’obrirà en breu. Deixin de brandar la bandera només una estona i de mirar cap a Espanya. La solució mira nord enllà...