Memòries d’un filòleg

Narcís Garolera, reputat filòleg, un dels màxims especialistes en l’obra de Jacint Verdaguer, acaba de publicar un llibre de memòries molt sucós a Edicions de 1984: Galeries del record. Memòries d’un filòleg. L’obra, escrita amb una gran pulcritud, combina amenitat i saviesa, i està amarada d’ironia –sovint, una ironia amarga– i dotada, en alguns passatges, d’una tensió dramàtica que diríeu pròxima a la ficció novel·lesca.

“Vaig venir al món, a la ciutat de Vic, la matinada del 28 d’agost del 1949.” Les pàgines sobre la infantesa tenen un aire més líric que no les que ocuparan el relat de l’edat de maduresa. Com Sagarra en les seves Memòries, Garolera també enfondeix les arrels de l’arbre genealògic propi: l’arrel vigatana, la garrotxina. D’aquesta primera etapa, cal destacar-ne el “desastre familiar” ocasionat per l’erràtica vida laboral del seu pare, un pecat que, indirectament, han anat pagant els fills. Potser per això mateix, l’autor ha tingut, des de sempre, la pruïja de posar molt de seny en la feina i planificació del seu futur. El pas pels maristes i pel Seminari, anys de la primera joventut, marquen també el seu caràcter.

El llibre guanya en intensitat i interès un cop el protagonista desembarca a Barcelona, penjada la sotana, per cursar-hi la carrera de filosofia i lletres. Corria l’any 1968, i les pàgines dedicades al pis on feu cap l’estudiant de Vic són impagables. Antirevolucionari i conservador, el jove Garolera va construint la seva personalitat i afermant la seva vocació. A la facultat, fa amistat amb un professor de renom: Joan Solà –juntament amb el de Verdaguer, el nom més citat en les sis-centes pàgines llargues del volum–. Anys a venir, i superat el servei militar, hi haurà un fet molt rellevant: l’abril de 1986 és exclòs del comitè d’edició de l’obra verdagueriana, obra que s’havia d’anar publicant a Eumo. Joaquim Molas n’és el responsable: “Les conseqüències d’aquest veto determinarien, de forma decisiva, la meva posterior dedicació a l’estudi i l’edició de l’obra de Verdaguer.”

I hi ha molta més teca: el profund desengany en veure com la política contamina diversos sectors professionals; el de l’ensenyament, posem per cas, que Garolera coneix molt bé, com a professor en tots els nivells, excepte el primari, i com a inspector. Les seves desavinences amb la degana Folch durant els seus anys a la UPF. Moltes d’aquestes pàgines són, doncs, de defensa pròpia. De lliçons, el llibre en proposa unes quantes. Jo en subratllaria, sobretot, dues: la importància de tenir un projecte en la vida (el de Garolera ha estat la filologia). I el pes que tenen algunes decisions a la vida, que ens marquen, sisplau per força, indefectiblement. A banda tot això, quins magnífics retrats d’homenots que conté, el llibre: J. V. Foix, Gabriel Ferrater, Martí de Riquer o Joan Coromines, entre altres!