Vi amb gasosa

De tant en tant, potser cada dos mesos, un amic que necessita conversa i companyia em convida a dinar al poble una mica recòndit on viu mig retirat. Al poble hi ha dos restaurants: el bo i el que no ho és tant. Sempre m’ha dut al que no ho és tant. Com que m’agrada tot i soc agraït, no n’he fet mai cap problema, al contrari. La cita coincideix sempre en dijous i, com és preceptiu, al menú hi ha arròs. Ens en fem servir de primer plat. De segon, cadascú tira pel seu compte. Coincidim amb el vi: de la casa, sense marca, i barrejat amb gasosa. Un disbarat? Només el cometo aquí i a can Culleretes, a Barcelona, quan quedo a dinar amb en Quico Santiago, també molt de tant en tant. Ni a mi ni als meus dos amics se’ns acudiria beure vi amb gasosa a casa. Em sembla que a la meva no ha entrat mai cap ampolla de gasosa. Per què en aquestes ocasions fem una excepció? No ho sé. Per fer-nos els originals, per dessacralitzar el vi ara que tothom el situa en un altar, perquè és una combinació més bona que no sembla, per riure, perquè ens dona la gana i no ens hem de justificar davant de ningú...

Dijous vaig pujar al poble del meu amic. M’esperava a la porta del restaurant de sempre: “Tenen molt ple; m’han dit que si volem arròs en haurem d’esperar a la segona tanda, d’aquí a mitja hora.” Mitja hora acaba sent una hora. Proposo per una vegada prescindir de l’arròs. Ens condueixen a una taula al fons del menjador. No m’explico la gentada excepcional. Altres dijous el restaurant és mig buit, i hi ha arròs per a tothom. Al final avui també n’hi ha per a nosaltres. Gratant bé la cassola de la primera tongada n’han sortit dues racions ben bones que ens repartim. Em fa l’efecte que no hi haurà segona cuita.

Amb l’amic parlem de tot. Volem evitar fer-ho de política. Ho aconseguim mentre ingerim l’arròs, sucumbim al segon plat. No em facin reproduir la conversa, que ens entristiríem. Comentem els resultats electorals de fa dos diumenges. L’amic em diu: “Aquest cop que pertot ha aflorat el partit ultradretà Vox, en aquest poble ha desaparegut. En les penúltimes eleccions havia obtingut quatre sufragis. A les últimes, no n’ha escrutat cap.” Si la tendència hagués estat general, ara tothom felicitaria Pedro Sánchez per haver convocat eleccions. Pregunto a l’amic a què atribueix l’excepcionalitat. “En aquest poble ens coneixem tots. Tothom sabia que els quatre vots extemporanis eren de la mateixa família.” “I els ha fet cosa sentir-se descoberts?” “Tu mateix: són els amos del restaurant bo. La gent del poble els ha fet sostingudament boicot. Avui, després de veure’s confirmada la sospita, amb més ostentació.” “Vi amb gasosa?” “I de postres, un músic amb trompeta.”