Tribuna
La trampa dels números
En política no hi ha res més falsari que manipular els números. En una societat democràtica cada elecció té la seva particular lectura. No hi ha cap elecció o contesa electoral igual que una altra, encara que sigui sobre el mateix concepte. Això és, nacional, estatal o municipal. El nacionalisme català és el millor que existeix, segons una afirmació concloent del qui fou president dels EUA Bill Clinton. Per què ho deia? Era per una raó fonamental: perquè el nacionalisme català és un concepte que sense abandonar mai les seves arrels culturals i identitàries sempre suma, inclou a tothom qui en vulgui formar part, no exclou mai a ningú. Tothom qui ho vol pot ser català de fet i de dret, pensi com pensi, cregui el que cregui, sigui de la raça o de la religió que vulgui o que tingui la característica més concreta que pugui existir.
Aquí rau la diferència de les conteses electorals i la raó de la multiplicitat de valors que formen la complexa societat catalana; afortunadament, tot sigui dit... No es pot sinó sentir vergonya aliena quan el PSOE, el PP o altres afirmen, amb pretesa seguretat incontestable, que la població de Catalunya no és de majoria independentista, que no som prous, que no arriba a la meitat. Com ho saben, si no deixen votar el fet?
El sofisme és un argument que conté una fal·làcia, en aquest cas la fal·làcia dels Sánchez del PSOE o d’Iceta, el seu missatger a Catalunya, és donar gat per llebre. Ni tan sols entre tots els votants del PSC –ara PSOE; molts d’ells són gent de bona fe que encara no ho saben– es pot afirmar que no hi hagi un volum de gent que votaria a favor de la independència de Catalunya en un referèndum acordat com diuen els cànons dels drets humans més elementals i, com, raó principal i bàsica, defensa el 80% de la població de Catalunya.
El mateix es pot dir de tots els partits polítics, sense excepció, del més variat arc polític català. Una cosa és una votació autonòmica, municipal o estatal i una altra és aquella on els programes dels sobiranistes oferissin futur, esperança, progrés, justícia, igualtat i una significativa creixença econòmica i laboral/salarial a la població, o bé que l’alternativa contrària unitarista fos el present que tenim, és a dir, seguir units a un estat fracassat, violent, corrupte, on no existeix separació de poders i on hom sap que el futur que proposarien en la seva oferta electoral seria continuar en la mediocritat democràtica d’una monarquia borbònica que aplaudeix que colpegin els seus súbdits. On s’incita l’odi contra Catalunya, votin el que votin els seus ciutadans, on se’ls espolia els seus béns com a cap altra regió econòmica d’Europa. Val a dir que el greuge econòmic només és pitjor a les Illes Balears, però són els illencs, els nostres germans nacionals, els qui han de fer front a aquest greu problema.
Si els números fossin tan clars com diuen el PSOE i els seus pregoners, més enllà dels equilibris polítics dels comuns on inclouen tots els seus votants entre l’unitarisme excloent, no tindrien cap problema en concedir la realització d’un referèndum. Cal recordar que no és un delicte a l’Estat espanyol. No hi hauria cap impediment polític o legal per demanar i executar un plebiscit per conèixer el desig, de ser lliures o no, dels ciutadans de Catalunya en la seva relació amb Espanya. Argumenten dia rere dia sobre els percentatges de catalans a favor o en contra de la independència. El CIS juga amb la conjuntura política, no és neutral. Mai ho és. Estar a favor o en contra de la independència en abstracte és una estadística que fa catxa, una trampa, un frau. Només marca una tendència conjuntural, però no permet saber, davant un repte polític de debò, quina seria la resposta de la població de Catalunya. O és que els socialistes, progressistes, comunistes, anarquistes, extraparlamentaris, alternatius, democratacristians, etcètera, votarien a favor dels Borbons?
L’independentisme català respecta identitats plurals, genera una opció de lluita política de caire democràtic. Hom sap que les eleccions tenen un punt de teatralitat, que en la campanya electoral els candidats sorgits del cos societari de la gent expandeixen idees que passen per estómac i les emocions, que se simpatitza amb els entusiasmes, amb el que és innovador i propositiu. Els números són exactes en el moment que es fan, però canvien a la baixa o a l’alça en passar dies o setmanes o per qualsevol element extern per ínfim que sigui. A tot això cal considerar les errades que apareixen quan es jutgen fets polítics en un context de plena politització i mobilització sociopolítica.
Hi ha la prova del nou per parlar de números: posem totes les cartes damunt de la taula i deixem votar lliurement la gent. Aleshores és quan de veritat hom veu el que vol una nació, en el nostre cas Catalunya. Quan s’arriba tan lluny, al límit, tal com ho han fet el nacionalisme català i l’espanyol enfrontats, hi ha solament una sortida possible: donar veu a la ciutadania. La resta són jocs de tafur i excuses de mal pagador.
