Fins avui

Va enfilar el camí que havia recorregut milers de vegades. No li semblava el mateix. I no era pas perquè amb el pas del temps l'haguessin asfaltat i n'haguessin modificat els revolts per convertir-lo en una via de doble circulació. Ni tampoc perquè la meitat dels arbres ja no hi fossin. El motiu que la feia caminar amb les espatlles lleugerament inclinades cap endavant era un altre. Se sentia fràgil i transparent. Una mena de fred interior li arrencava de l'estómac i li feia l'efecte que tothom podia veure que dintre seu només hi havia glaç i neu. Estava abatuda, però era un abatiment melangiós, que tenia un efecte ambigu. Era com si la soledat la gronxés i la tristesa l'acotxés dolçament però ella lluités amb totes les seves forces per mantenir els ulls oberts. Després del quart revolt, es va aturar. Va seure en un banc modern però incòmode, sense respatller. Allà on fa quaranta anys es va enamorar de la persona equivocada, ara hi havia una pista de bàsquet. Ara, allà on anava a festejar i no parava de riure, hi veia les llàgrimes vessades durant anys. Llàgrimes que es generaven en la humitat produïda per la resclosida d'una relació que es va anar esllanguint un dia rere l'altre. El que havia concebut com un futur amb llum, aire fresc i un sol perenne, ara no era més que un passat mal il·luminat, opressiu, amb l'oxigen just per sobreviure. Ell era un bon home, respectuós, però inert, sense espurna, i ella mai no es va atrevir a explicar-li que volia una altra vida. Fins avui. Quan ho va fer, ell va quedar moix, però la va entendre i es va maleir mentre marxava.

Quan ella va arribar a casa, va posar per enèsima vegada Memorias de Àfrica i, tot recitant-ne de memòria els diàlegs, es va posar a planxar.