Presentar llibres

Divendres vaig presentar a la llibreria Dòria de Mataró el llibre de Francesc-Marc Álvaro Assaig general d’una revolta. Títol ambigu, i per això bo: ¿quan diu assaig es refereix al contingut del llibre –un estudi sobre el procés– o Álvaro considera els fets de l’octubre del 2017 l’assaig d’una revolta que encara ha de venir i que té el “ho tornarem a fer” de referent? En qualsevol cas, una gran anàlisi sobre el procés.

Anant cap a la llibreria, l’Álvaro em pregunta si crec que hi haurà gent. Només li puc respondre que la llibretera, la Núria Dòria, sempre diu que per molta gent que hi hagi la venda del llibre objecte de la presentació és escassa. Li explico que fa uns mesos vaig anar a Sabadell a presentar Sota el barret, una cosa meva. Hi havia molta afluència. Només vaig signar un llibre, i encara la senyora que me’l va oferir l’havia dut de casa. No calia, però els llibreters se’m van mig excusar: la gent, sempre la mateixa, ha agafat el costum d’anar a les presentacions de llibres, siguin els que siguin. Hi van com qui assisteix a una conferència, a un club de lectura o a una funció de putxinel·lis. L’Álvaro i jo arribem a la llibreria al moment que ell m’explica que a Londres les llibreries fan pagar per assistir a presentacions. Si al final algú es queda el llibre, se li descompta el preu de l’entrada. La Núria Dòria ho escolta. Passem a la sala on la presentació ha de tenir lloc. Està plena, molt bona entrada. La Núria, que paga la factura de la llum que ens il·lumina, que ha desplegat les cadires, que ens ofereix una ampolla d’aigua, que ha fet una reserva de llibres a cegues, diu a la concurrència: “Això és una llibreria. Heu de saber que per un acte així les de Londres fan pagar...” Com que ho diu bé, la gent s’ho pren bé. Com que la gent no ho sabia, ho escolta amb atenció. Els que van a presentacions de llibres són receptius i comprensius.

L’acte va anar de primera, amb la gent molt motivada. L’havíem plantejat com una conversa entre l’autor i jo i al final s’hi va unir la gent. La majoria, d’ERC i de l’antiga Convergència ara transformada. L’assaig de Francesc-Marc Álvaro és en bona part una crítica a com els partits independentistes han conduït el procés. Aquesta crítica o autocrítica, ¿no interessa als partits que estan en contra de la independència? El procés ha donat moltes alegries i moltes tristeses. Els seus contraris s’ho han perdut tot. Són a casa, resclosits i rondinant. Hi havia, però, l’alcalde David Bote, del PSC, que sempre és el més llest de tots i val per tots. Em diu: “Que interessant!” I tant que el llibre i les idees que suscita són interessants, per a uns i altres.

L’Álvaro i jo havíem quedat d’anar a sopar. Al final li vaig haver de fer un crit perquè no parava de signar llibres i d’atendre gent i fèiem tard.