Les llàgrimes de Garzón

Els plors del jutge Garzón aban­do­nant ahir l'Audi­en­cia Naci­o­nal després d'haver estat suspès pel Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial són una mica incom­pren­si­bles. Una per­sona que es dedica a la car­rera judi­cial hau­ria de con­fiar en la justícia i, si com ell mateix pro­clama, és inno­cent, tenir tota la tran­quil·litat del món que al final la sentència serà abso­lutòria. Per inten­tar evi­tar el jutge que l'ha fet seure al banc per pre­sumpta pre­va­ri­cació, Garzón s'havia tret del bar­ret el tras­llat al Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal, on volia anar a tre­ba­llar com a asses­sor. La sus­pensió acor­dada ahir per una­ni­mi­tat li barra el pas, lle­vat que aban­doni la car­rera judi­cial, cosa impro­ba­ble. L'actu­ació del CGPJ, però, és con­seqüent amb allò que pre­veu l'arti­cle 383 de la llei orgànica del poder judi­cial, que obliga a apar­tar qual­se­vol jutge impu­tat per la pre­sumpta comissió de delic­tes en l'exer­cici de les seves fun­ci­ons. Una altra cosa són les moti­va­ci­ons que hi pugui haver rere l'acu­sació de pre­va­ri­cació: un intent per impe­dir que s'inves­ti­guin els crims del fran­quisme i també l'anti­pa­tia per­so­nal del jutge que l'ha pro­ces­sat. Però a Garzón sem­pre li que­darà el recurs de defen­sar-se a l'estrada.