Els favors d’Espanya

Fa un parell d’anys, en una tertúlia televisiva, l’exministre d’Afers Exteriors del Partit Popular José Manuel García-Margallo va deixar anar una frase tan inquietant com enigmàtica. “Ningú sap”, va assegurar, “l’esforç que ha costat i els favors que devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que facin les declaracions que han fet” contra la independència i el referèndum de Catalunya. Malgrat l’escàndol provocat per aquestes afirmacions, va resultar impossible que l’exministre comparegués al Congrés per detallar els “esforços” i els “favors”. Però, presoner com és d’una incontinència verbal cada vegada que té un micròfon al davant i d’un desig irrefrenable que hom li reconegui un lloc preeminent entre els herois del patriotisme espanyol, des d’aleshores García-Margallo ens ha anat desvelant alguns d’aquells “favors”, com ara l’enviament d’un contingent militar a Letònia o l’advertiment a Alex Salmond que si els escocesos defensaven l’independentisme, Espanya podria anunciar que es vetaria l’accés d’una Escòcia independent a la Unió Europea. El darrer “favor” de l’exministre l’ha donat a conèixer a les seves Memorias heterodoxas de un político de extremo centro, un llibre en el qual explica com va aconseguir capgirar l’interès i el corrent de simpatia del primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, cap al procés català. Com si es tractés d’un joc de favors, García-Margallo explica que en una cimera bilateral s’havia amenaçat el govern israelià amb el fet que un moviment de complicitat cap a l’independentisme català comportaria immediatament el reconeixement de Palestina per part del govern de Rajoy. L’exministre no només ofereix aquest exemple, sinó que recorda que les seves gestions van evitar que cap país reconegués Catalunya després del referèndum de l’1-O. És només un exemple; perquè el dia que coneguem amb detall els “esforços” i els “favors” que han fet Margallo i els seus successors, assistirem a un escàndol monumental.