Arrels per la Pau

La dignitat pot raure en els gestos més insospitats, com ara permetre que una persona sense recursos que viu al carrer pugui triar entre dues peces de roba després d’una dutxa en un espai segur. Dignitat, autoestima... paraules que sovint utilitzem sense adonar-nos del contingut semàntic que duen a l’esquena i que poden conjurar-ne d’altres com por o solitud. Això ho saben molt bé les persones vinculades a la Fundació Arrels, entitat que ja ha superat les tres dècades de vida que ara la periodista Sònia Pau ha recollit en un volum imprescindible per a tots aquells que vulguin acostar-se al drama del sensellarisme. Fils trencats, títol que fa referència a la fragilitat dels suports que ens mantenen fora de la marginalitat i l’exclusió, documenta la història d’Arrels amb el testimoni de voluntaris i persones que hi han estat acompanyades –sempre “posant el vincle per davant del servei”– i parla amb claredat, sense judicis morals estèrils, sense paternalismes odiosos, sense autocomplaences i amb tot el rigor d’algú que fa anys que escriu sobre temes socials. Temes que molts, sovint els que més se n’haurien de preocupar des de l’administració, aborden amb massa burocràcia i una gran dosi de prejudicis. La pobresa fa por, o nosa, i n’apartem la mirada quan hi topem en un portal o un caixer automàtic. Però ningú acaba al carrer perquè vol o com a càstig diví. Llarga vida a Arrels. Gràcies per posar les persones sempre al centre.