Catalunya Global

Cal aprendre de tothom. Fa un any, un incombustible ministre català del PSOE, amb l’ajuda d’una eficient exdiputada d’UPyD, ideava una estratègia de màrqueting global digna dels millors creatius del branding planetari. Parlo de la plataforma España Global. La web de l’ambiciosa operació diu així: “La Secretaría de Estado de la España Global se encarga de la gestión consciente de la imagen y la reputación de España. Su objetivo es mejorar la percepción de nuestro país en el exterior y entre los propios españoles.”

Quin país no voldria millorar la percepció de la imatge i la reputació a l’exterior i entre els propis paisans? El govern del PSOE creava l’octubre de 2018 una secretaria d’estat específica per “planificar, impulsar, coordinar i fer el seguiment de l’acció exterior espanyola, pública i privada, en els àmbits econòmic, cultural, social, científic i tecnològic”, és a dir, en l’àmbit de tots els àmbits.

Però al reial decret li faltava mencionar els àmbits polític i diplomàtic. Per què? És evident: el regne d’Espanya ja compta –a més de les representacions a l’ONU i a la Unió Europea, de l’Institut Cervantes, de la RAE, dels premis Princesa d’Astúries, etc.– amb un centenar llarg d’ambaixades i centenars de consolats arreu del planeta (que paguem tots els residents al regne). A la vista de l’exuberant presència espanyola al món, calia inventar una nova plataforma com España Global? Si a Madrid ho han vist oportú, alguna raó deuen tenir (la monarquia suspèn a Espanya, i a Catalunya obté un 2,2 sobre 10, segons el CEO).

Convé reconèixer que l’operació España Global és una bona idea. I com a tal, una idea per copiar. Perquè, ¿què haurien de fer els països que no tenen ni rei, ni regne, ni estat, ni ambaixades, ni consolats, per millorar la imatge i la bona reputació? És el cas de Catalunya. El govern de Catalunya tampoc no pot emetre un reial decret ni crear una secretaria d’estat per a l’acció exterior. Per emetre un reial decret cal tenir rei. I per crear una secretaria d’estat, cal tenir estat. Altrament, et cauen els jutges a damunt i et tanquen a Soto del Real. Per això, la idea d’una gran campanya d’imatge i de reputació, que és l’ideal d’un país en temps de globalització, ve com l’anell al dit.

A Catalunya tenim raons molt poderoses per aglutinar una plataforma potent davant del món per millorar-ne la percepció i la reputació. Hauria de ser també una ambiciosa plataforma de propaganda i relacions públiques que procurés explicar a l’exterior, per exemple, per què els catalans de Catalunya tenim tres presidents democràtics perseguits per motius polítics. I per què de tot un govern democràtic una part és a la presó amb cent anys de condemna i l’altra part, a l’exili. I per què el Parlament Europeu no aplica la immunitat, ni que sigui de forma provisional, als nostres eurodiputats. I per què l’Estat no deixa en llibertat immediata els Jordis, líders socials, no polítics, tal com exigeix Amnistia Internacional. I per què empresonen manifestants i els investiguen de delictes de terrorisme.

Cert que el Govern de Catalunya, sobretot a través del Departament d’Acció Exterior i de la quinzena de delegacions a Europa i Amèrica, fa el que pot. El conseller Alfred Bosch corre món per explicar la situació catalana (ara acaba de ser als EUA). Les comunitats catalanes, presents a múltiples ciutats de la geografia mundial, fan una tasca meritòria de cara a la projecció de la realitat catalana. I ara s’ha reobert Diplocat, després de la garrotada mortal del 155.

Penso que no és suficient. La conjuntura actual requereix una nova frontera de difusió, projecció i bona reputació de la causa catalana davant d’Europa i del món. Catalunya ja disposa d’una imatge globalitzada: la d’un país que aspira a la independència i que no pot acudir a les urnes per la repressió colonial del regne d’Espanya. És la icona ja fixada definitivament als arxius mundials gràcies a la repressió del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. És la reproduïda per la condemna colonial del Suprem del 14 d’aquest octubre. És la icona d’una Espanya cada dia més negra com han mostrat sense pal·liatius les darreres eleccions del 10-N.

Cal internacionalitzar la bona reputació de la causa catalana. Catalunya ja no és una simple “comunitat autònoma” del regne d’Espanya. Ni tampoc un mer projecte de nou estat d’Europa. És més: és la punta de llança d’una revolució popular, pacífica i democràtica, que busca un bé únic, anhelat i compartit per tots els pobles: el dret a l’autodeterminació i l’emancipació nacional.