opinió
El franquisme sociològic continua ben viu
Els catalans hauríem de plantar-nos per dir prou a un Estat de les autonomies que ofega les justes i lícites aspiracions de millorar i potenciar el nostre autogovern
Aquestes darreres setmanes, als mitjans de difusió i audiovisuals de casa nostra (també en alguns del centre perifèric) s'han centrat els debats i les tertúlies en un reguitzell de qüestions que en una societat plenament democràtica ja no se centrarien perquè les esmentades qüestions no es produirien. Em refereixo al nou ajornament (ja són cinc en quasi quatre anys d'espera) de la sentència del TC sobre l'Estatut; el debat sobre si s'ha de renovar o no aquest tribunal donada la presència de magistrats que han exhaurit el seu mandat; la seva legitimitat ètica o la utilitat que es declari incompetent. La poc creïble justícia d'aquest país també ens ha donat altres temes de debat, com les tres querelles, per prevaricació, que el jutge Varela del Tribunal Suprem ha acceptat a tràmit contra el jutge Garzón (pels casos de corrupció que afecten alts dirigents del PP o la interposada per dues organitzacions feixistes, Falange Española i Manos Limpias, organitzacions que en cap país europeu serien legals). Tot perquè Garzón va voler investigar certes anomalies del PP i els crims del franquisme. També han estat tema de tertúlies i fins i tot d'incisives preguntes de la Mònica Terribas al president de la Generalitat i al cap de l'oposició, entrevistats per TV3, les darreres consultes sobiranistes del 25-A. El President es va declarar espanyol i federalista i el nacionalista Artur Mas no es va mullar i va esquivar respondre obertament... (!)
El més preocupant de tot això és que aquests fets esmentats es produeixin en un context d'atur gravíssim, quan ja s'ha superat la barrera psicològica del 20 per cent, o sigui, amb més de 4 milions de parats a tot l'Estat (uns 600.000 a Catalunya), sense que es produeixi una contundent reacció de la societat civil en contra del govern per la seva mala gestió de la crisi econòmica i en contra de tots els diferents poders, òbviament també del judicial i de l'eclesial que encara voldria mantenir la seva negativa influència, car uns i altres són els responsables de la mala salut democràtica i de la poca credibilitat d'unes institucions avui en franca davallada. Com pot ser que després de trenta anys de la caiguda de la dictadura franquista encara no hagin sabut adaptar-se degudament als cànons i exigències d'un Estat democràtic no confessional? Com és possible que la major part de la ciutadania –especialment la catalana– mantingui una passivitat i un conformisme exasperants davant els innombrables ultratges contra Catalunya, contra la nostra llengua i contra la nostra dignitat? Una passivitat i un conformisme que, malauradament, també exterioritza la major part dels polítics de casa nostra, que –només– reclamen el canvi dels magistrats prorrogats del TC...
Els catalans hauríem de plantar-nos per dir prou a un Estat de les autonomies que ofega les justes i lícites aspiracions de millorar i potenciar el nostre autogovern. En aquest dir prou, però, hauríem d'arrossegar els partits i els polítics, especialment aquells que no depenen de Madrid; també, malgrat els forts lligams amb el PSOE, cal arrossegar el PSC tot i que el Montilla sigui reticent a endurir l'enfrontament amb el Zapatero i no sigui partidari de les tesis del conseller Castells. La dissortada realitat, si hem de fer cas de les expressions i dels gestos que observem, és que està tot ben galdós, car no sembla que vulguin veure que la via autonòmica està esgotada i que canviar els magistrats del Constitucional és canviar de botxins, perquè, siguin quins siguin, la sentència trinxarà la redacció d'un Estatut que ja va ser aprovat a Madrid amb notables i importants retallades.
L'opinió d'alguns analistes i observadors polítics de casa nostra que, encara avui, lloen la transició i la vigent Constitució, és la resultant, potser sense adonar-se'n, de la forta cultura franquista que, especialment en l'Espanya profunda, continua viva i omnipresent en la mentalitat dels polítics (òbviament més en els del PP) i en la major part dels seus ciutadans. Consegüentment l'actual situació d'involució democràtica arrenca d'aquella nefasta transició, en què els poders fàctics del franquisme van aconseguir pactar una Constitució a mida per a les seves exigències. Aleshores els polítics no provinents del franquisme, també els catalans, van tenir una obtusa visió de futur i no es van adonar que amb aquella transició els feixistes acabarien, com està succeint, controlant –ara per la via democràtica– la política d'aquest país. En aquest context, difícil de ser capgirat, Catalunya no té cabuda dins l'Espanya autonòmica; consegüentment, l'única via possible per esdevenir plenament lliures i reeixir en els nostres objectius nacionals és la independència.
Publicat a
- El Punt. Barcelonès Nord 15-05-2010, Pàgina 16
- El Punt. Barcelona 15-05-2010, Pàgina 16
- El Punt. Camp de Tarragona 15-05-2010, Pàgina 16
- El Punt. Comarques Gironines 15-05-2010, Pàgina 18
- El Punt. Penedès 15-05-2010, Pàgina 16
- El Punt. Maresme 15-05-2010, Pàgina 16
- El Punt. Vallès Occidental 15-05-2010, Pàgina 16