Última nit d’òpera

La nit que el Clavé, antic teatre, va oferir l’última sessió de cine abans de tancar i ser enderrocat, la meva àvia Angelina va adquirir-hi una entrada, es va situar en una llotja i va esperar que la pel·lícula a la qual no va dedicar cap atenció s’acabés. Quan els llums es van encendre, es va aixecar, i des del balcó de la llotja va cantar l’ària de Mimì del primer acte de La Bohème i un fragment de Tosca, els seus èxits en aquell teatre durant la República i la guerra, quan era una jove cantant d’òpera a les ordres del mestre Josep Sabater, mataroní director de l’orquestra del Liceu.

Agustí Picazo, a qui tothom deia Picasso com el pintor i que era l’encarregat i el cap dels acomodadors del Clavé, va ser l’únic espectador de l’última actuació de la soprano Angelina Duran: “Anava per tancar, assegurant-me que no quedés ningú al cine, quan tot d’una vaig sentir una veu. D’entrada no vaig endevinar que cantés: una veu. Situat a la platea, vaig mirar amunt i avall i a dreta i esquerra. Algú, tanmateix, cantava. Vaig agafar una mica de por, no ho negaré. Els teatres acumulen misteris. El Clavé aquell dia tancava per sempre. Era un teatre històric, centenari. S’havien convocat accions reivindicatives perquè l’ajuntament de llavors, l’últim de la dictadura, li assegurés l’activitat. No va ser possible, sinó que l’ajuntament va afavorir el banc que havia adquirit el Clavé per ampliar unes oficines. Aquell cant que sentia, era d’un fantasma? D’un activista infiltrat? Vaig acabar localitzant d’on venia la veu. Vaig reconèixer de qui era. La senyora Angelina Duran vivia a la casa veïna del teatre. Sabia que havia estat cantant d’òpera i que havia actuat al Clavé en èpoques remotes. Em vaig asseure en una butaca per escoltar-la. Vaig deixar que acabés. Quan va baixar al vestíbul em va demanar disculpes. Passat l’ensurt inicial, jo no sabia com agrair-li el bon moment que m’havia fet passar. Entenia que per a ella tenia una alta significació. Ens vam acomiadar al carrer, mentre jo tancava el Clavé i ella entrava al portal de casa seva.”

En Picasso va ser després conserge de la biblioteca de la Caixa Laietana. L’altre dia parlava de la biblioteca a propòsit d’un altre conserge i un altre Agustí, Agustí Robert, que s’acaba de morir als 95 anys. També s’acaba de morir en Picazo, als 97. Cada cop que em veia m’explicava aquella nit al Clavé. Em feia ràbia pensar que l’àvia m’havia convidat a acompanyar-la i que per un sentiment de vergonya juvenil del qual m’he penedit sempre, la vaig deixar sola. “Al final la vaig aplaudir, és clar. És que ho va fer molt bé”, reblava en Picasso sense saber que em feia més mal. He explicat aquesta història mil vegades. Cap després de morir l’última persona que va ovacionar l’àvia.