Supremacistes

Quan va irrom­pre el con­cepte apli­cat a l’inde­pen­den­tisme com a insult, la majo­ria va que­dar per­plexa i indig­nada. La Mon­ta­po­llos la va repe­tir fins que el fracàs elec­to­ral l’ha conduït al silenci de boxes, però la invec­tiva de supre­ma­cista dedi­cada als cata­lans que no s’ave­nen amb el dik­tat espa­nyol va fer escola i fàstic mediàtic. Ara La Van­guar­dia ha tret un jutge (?) del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal pel que ha dit: “No me someto al supre­ma­cismo de qui­e­nes se sien­ten humi­lla­dos si se les trata como igua­les.” I el que cal­dria dema­nar-se –i el diari no ho fa pas– és: “Igua­les a quién?” Res­posta que des­munta la trampa gro­llera: “A noso­tros.” És a dir, a qui no vul­gui ser com nosal­tres –l’únic model permès de ser espa­nyol– li direm supre­ma­cista. Això, en boca d’un tipus que cobra per filar prim el cons­ti­tu­ci­o­na­lisme democràtic (espa­nyol), seria greu si fos l’excepció, però és que –amb permís de Rojas– “del rey abajo, todos”, des de l’expre­si­dent González fins al pro­fes­sor Rico, aco­lo­rei­xen l’inde­pen­den­tisme de Ku Klux Klan.

Els insul­tats com a supre­ma­cis­tes no se sen­ten supe­ri­ors, només dife­rents: farien les coses d’una altra manera, renun­ci­a­rien a tenir rei, etcètera. Pre­ci­sa­ment, i al revés, és supre­ma­cista qui vol impo­sar amb lleis i poli­cia, i amb jut­ges i pre­sons, l’esta­tus polític –i lingüístic, i ter­ri­to­rial...–, una certa Espa­nya a aquells que recla­men un model repu­blicà basat en allò tan vell de la igual­tat, els drets, etcètera. I el parany “polític” argüit és vell: con­sis­teix, el botxí, a pre­sen­tar-se com a víctima. Un exem­ple aliè i francès ho pot il·lumi­nar: a París, en nom de la igual­tat entre “fran­ce­sos”, els fran­ce­sos van per­se­guir i cas­ti­gar bre­tons, bas­cos, cata­lans –“Soyez pro­pre, par­lez français!”–, que en tot cas eren “fran­ce­sos” d’una altra manera; però a la capi­tal només n’accep­ta­ven una, la seva: la que amb violència física i legal els feia a tots iguals... que ells.

L’inde­pen­den­tisme és anti­su­pre­ma­cista perquè inte­gra els que tenen vuit cognoms indígenes i els que en tenen vuit d’espa­nyols: cal recor­dar els molts Jordi Sànchez, David Fernàndez, Natàlia Sànchez, David Ara­gonès...? El país avui té dot­ze­nes d’ètnies, naci­o­na­li­tats, reli­gi­ons i llengües, una diver­si­tat que impe­di­ria pro­cla­mar cap supe­ri­o­ri­tat ètnica, i per això l’única pro­posta és la cata­la­ni­tat cívica, la que, temps era temps, recla­ma­ven sin­di­cats i asso­ci­a­ci­ons, escola i església, el PSUC i, ai las, els soci­a­lis­tes. Per fer front als supre­ma­cis­tes que, impo­sant la seva espa­nyo­li­tat, pre­te­nen des­truir altres mane­res que hi hau­ria de ser-ne.