Interpretacions

En unes memòries, la vida no és allò que has vis­cut, sinó el que recor­des i, sobre­tot, com ho recor­des per després expli­car-ho. Així defi­nia Gabriel García Márquez les seves memòries Vivir para con­tarla. No he pogut evi­tar pen­sar-hi, aquests dies, arran de l’avançament d’alguns frag­ments de les memòries de l’expre­si­dent espa­nyol, Mari­ano Rajoy. No me les he lle­gi­des perquè tot just s’aca­ben de publi­car, però a par­tir del poc que ha trans­cen­dit he pogut cons­ta­tar unes quan­tes qüesti­ons sig­ni­fi­ca­ti­ves. D’entrada, s’ajusta a l’esquema clàssic d’aquest gènere que té molts ele­ments en comú amb l’auto­bi­o­gra­fia, ja que són tex­tos gene­ral­ment nar­rats en pri­mera per­sona, que giren al vol­tant d’una per­sona, el nar­ra­dor assu­meix un doble paper, tant és objecte com sub­jecte del relat. La fina­li­tat del text és la reve­lació de les vivències des­ta­ca­des d’un indi­vidu o també de l’exem­pla­ri­tat pre­fe­rent­ment posi­tiva d’una existència, encara que sigui aco­tada en el temps. En aques­tes for­mes, l’autor no ha de res­pec­tar exigències de ver­sem­blança i, sobre­tot, d’exhaus­ti­vi­tat ja que no abraça una vida sen­cera sinó només una etapa. Les memòries són una anàlisi sub­jec­tiva d’un espai tem­po­ral, que recorre a l’entorn, les cir­cumstàncies, les tro­ba­des i la vida pública per jus­ti­fi­car fets i actu­a­ci­ons que es pre­sen­ten com a irre­ver­si­bles. Però quan deter­mi­na­des històries les hem pogut viure des d’una altra pers­pec­tiva, la lec­tura can­via. I és aquí quan, en el cas de Rajoy, cons­ta­tes el que ja ens temíem, que qui governa a Madrid fa el que vol, el que li sem­bla i el que li rota. Encara que s’hagi pogut com­pro­me­tre a fer tot el con­trari. Quan ets al poder, com a mínim a Espa­nya, et deu sem­blar que estàs reves­tit d’alguna mena de capa­ci­tat que et fa infal·lible. És a dir, que t’habi­lita per fer el que creus que has de fer, mal­grat que cor­ris el risc de con­tra­dir-te o, fins i tot, de fer-te mal a tu i als teus. I no és que quan facis les memòries diguis men­ti­des, no. No. És una altra versió, una altra inter­pre­tació. La llàstima és que és aquesta la que es dona per bona.