Menys cimeres i més ètica

A l’hora de predicar la universalitat i el món sense fronteres, no són pas els defensors dels drets humans els que triomfen, sinó els que s’aprofiten de l’aparença filantròpica d’aquests conceptes per substituir els mercats locals i regionals per un mercat únic. I en aquest mercat –qualificat en el sentit més etimològic possible– hi cap tant tot allò que quotidianament ens fa la vida més fàcil, més plaent i més llarga, com tot el que contribueix al desenvolupament de la humanitat. Perquè tot, tot i tot està sotmès a mercantilització. Res no és gratis. El que no prové d’una investigació que es comercialitza, prové d’una comercialització que s’investiga i, al cap i a la fi, tot allò que sembla un avenç no és res més que disfressar d’assoliment de llibertats individuals el que tot just és la creació d’una nova dependència de consum.

Tot això és a les arrels dels problemes econòmics i socials que remouen el món i que condicionen moltes de les preocupacions que diuen tenir els gairebé 30.000 assistents a la cimera del clima de Madrid. Les produccions de béns se subhasten a la baixa a canvi de salaris miserables, de condicions impositives mínimes i de requisits mediambientals laxos. I quan la disminució de costos del producte el fa universalitzable, aleshores destrueix també els productors regionals menys competitius i suma els costos ecològics de distribució als de producció. Són, per tant, quatre trampes d’empobriment: els productors assalariats, les hisendes públiques, el medi ambient i la destrucció de llocs de treball locals. I no hi haurà regeneració climàtica si no hi ha també un canvi dels paradigmes econòmics i de consum.