Ser de Barcelona

Diuen que ets de Nova York quan t’has tro­bat Woody Allen pel car­rer, no et fan por les rates i saps com aga­far un taxi, que és tot un art per la forta com­petència. Fent un paral·lelisme, podríem dir que ets de Bar­ce­lona si abans deies Can Jorba a El Corte Inglés de Por­tal de l’Àngel, has que­dat més de cent cops al Zurich i t’apas­si­o­nen els debats sobre temes locals (el de les tar­ge­tes de metro neces­sita un arti­cle sen­cer) com el pes­se­bre de la plaça de Sant Jaume, que ni és el pes­se­bre de l’alcal­dessa ni tot­hom el cri­tica, encara que una immersió en les xar­xes soci­als ens pugui fer pen­sar que som davant la fi del món. Però el món no s’acaba per un pes­se­bre fet amb una pila de capses amb les figu­re­tes i la deco­ració de Nadal. Fins i tot hi ha per­so­nes a qui els agrada, encara que a d’altres, no. Això és Bar­ce­lona, que no és una perquè en són mol­tes.

També ets de Bar­ce­lona si l’agenda et bull amb l’oferta cul­tu­ral i les mobi­lit­za­ci­ons. La capi­tal cata­lana ha cata­lit­zat en els últims anys els movi­ments del No a la guerra i el Volem aco­llir, i s’ha sumat a la lluita lide­rada pels joves con­tra el canvi climàtic. Pot­ser per això, la mirada s’enter­bo­leix amb l’orga­nit­zació de la cimera COP25, patro­ci­nada per empre­ses con­ta­mi­nants i que se cele­bra aquesta set­mana a Madrid, amb aque­lla llu­me­nera d’alcalde que sal­va­ria abans Notre-Dame que l’Ama­zo­nes. El món no s’aca­barà per un pes­se­bre sinó perquè no hem entès que la lluita con­tra la crisi climàtica és l’última opor­tu­ni­tat.