Campaners i artillers

El dia 4 de desembre, ja ha passat, és Santa Bàrbara, patrona dels campaners. Els que a la ciutat toquen les campanes durant l’any amb motiu de la festa major o perquè és dissabte o perquè és diumenge, a les vuit en punt del vespre d’aquell dia pugen al campanar més alt, el de Santa Maria, i inicien un toc solemne que dura un quart. Engeguen també uns focs artificials. Santa Bàrbara és sorollosa. No són campaners professionals, com n’hi havia hagut, sinó voluntaris i per afició. No interpreten un toc qualsevol sinó un de recuperat en vells arxius. Els conec. Me’ls miro. Entenc que fa trenta o quaranta anys, quan es van recuperar tantes coses dels arxius per formar l’actual calendari festiu, pugessin els graons del campanar de Santa Maria de dos en dos. L’escala inacabable se’ls deu haver tornat amb els anys feixuga, deuen arribar a dalt sense poder dir fava. Però pugen. Per la festa major, per Santa Bàrbara, els dissabtes, els diumenges. Després s’ha de baixar...

Aquest any per Santa Bàrbara va ploure tot el dia, amb més intensitat a partir de les vuit del vespre. Algun any m’havia acostat a Santa Maria per sentir el campaneig de prop. L’altre dia em vaig quedar a casa. No vaig sentir campanes. ¿S’havia suspès l’acte o la pluja i el vent m’impedien l’audició? Cap a les onze de la nit, la pluja va remetre. Vaig sentir uns petards. ¿Havien esperat un temps més propici per engegar-los? Em vaig mig emocionar. Mentre ho critico tot i només rondino, hi ha gent de molt bona fe que fa que les coses funcionin i la roda del temps no s’aturi, plogui o nevi.

Santa Bàrbara és també la patrona de l’artilleria. Jo vaig ser artiller a la caserna de Calacorb del poble des Castell, a Menorca. La vigília de Santa Bàrbara el capità em va indicar que anés a Maó a proveir-me d’una olla de fang, uns caramels per omplir-la i una corda per subjectar-la. Volia celebrar la patrona de l’arma amb el joc de trencar l’olla. Si la disciplina no m’hagués imposat silenci, hauria dit al capità si havia vist bé la tropa que comanava. ¿De debò creia que aquella colla de desmanegats, alguns amb antecedents penals –a Menorca hi enviaven el millor de cada casa– serien sensibles al joc infantil? L’olla plena de caramels va ser penjada al pati. Els primers soldats, amb els ulls embenats i un bastó a la mà, van fallar. Va encertar el cop el més animal de tots, com ja es veia venir. Es va posar a plorar com una criatura. Els companys el van victorejar com un heroi. Asseguts tots a terra, vam consumir els caramels que havien quedat escampats.

Potser Santa Bàrbara estova els cors. Potser el neorealisme sentimental de Cesare Zavattini no anava tan errat... Potser és que no s’arriba a capità sense conèixer molt bé la tropa.