Madrid contra Espanya

El nou govern que ha de sortir, si és que surt, de les negociacions amb ERC té un horitzó ple de núvols i tempestes, i molt probablement algunes podrien esdevenir potents borrasques. El canvi climàtic ja ens ha ensenyat el poder destructiu d’aquests fenòmens meteorològics i les dificultats que hom té per mitigar-ne les destrosses una vegada la fúria ja s’ha desfermat. Tot i que estem en plena conferència sobre el canvi climàtic organitzada per l’ONU a Madrid, i ens han dit que estem en “emergència climàtica”, avui em refereixo al tifó polític que clarament s’apropa. De fet, el que ens passarà és el que passa a tothom quan té un problema i no l’afronta al seu moment: que el temps el complica molt més i en genera d’altres d’associats. Aquesta Constitució que el dia 6 alguns celebraven amb gran pompa i eufòria ha facilitat el que avui queda molt clar: Madrid ha jugat contra Catalunya i també contra Espanya. El problema és que el gran poder mediàtic és a Madrid, que té una visió centralitzada i centralitzadora i que fa anys que els intoxiquen amb campanyes contra Catalunya i els catalans, i no s’han adonat que amb aquest discurs tapaven comportaments i polítiques recentralitzadores, i avui Madrid és el centre del poder polític, del poder legislatiu, del poder militar i del poder judicial, i de bona part del poder econòmic, fins al punt que Madrid ha esdevingut primera comunitat per renda. I amb tant de poder junt i concentrat en un espai petit, és fàcil certa promiscuïtat, que esmicola la separació de poders, precepte sagrat en qualsevol democràcia apreciable.

Per veure com actua, recordem quan, el setembre del 2005, l’empresa catalana Gas Natural va fer una opa a Endesa i es va desencadenar una catalanofòbia pel fet que una empresa catalana en volgués comprar una d’espanyola i amb seu a Madrid. El PP s’hi va oposar radicalment i el president d’aleshores, Manuel Pizarro, va fer un seguit de declaracions anticatalanes i deia que era una operació per treure de Madrid la seva empresa. En veure que anava de debò, van propiciar que E.ON, una energètica alemanya, fes una contraoferta, i tots recordem les paraules d’Esperanza Aguirre per referir-se a aquesta operació empresarial: “Abans alemanya que catalana.” Joan Rosell, llavors conseller d’Endesa i president de la patronal espanyola, referint-se a l’opa, va dir que l’oferta alemanya era millor que la catalana. En vista de tantes interferències polítiques, Gas Natural i E.ON van retirar l’oferta i al final se la va quedar la italiana Enel, una empresa estatal que, per cobrir una mica l’expedient, va tenir el favor temporal d’Acciona. El més indecent del cas és que hi havia una sensació de victòria pel fet que no era catalana. I l’obcecació va ser tan gran que ningú va criticar com Endesa, que havia estat estatal i privatitzada pel PP, acabava en mans d’una empresa estatal italiana. Aquesta manera de no deixar fer, i de no deixar-nos fer i créixer a nosaltres, ja fa temps que la patim, però ara comença a ser l’Espanya que no és Madrid la que es desperta, i han encunyat el terme “la España vaciada”, que reflecteix molt bé el procés madrileny de buidatge i els efectes diabòlics que produeix a la resta.

Amb aquest clima, el nou govern haurà de fer els pressupostos i la reforma del finançament autonòmic, que fa sis anys que està aturada. I a més haurà de fer les retallades que exigeix la UE, al voltant d’uns 9.000 milions d’euros. I també és inajornable fer la reforma de les pensions, un moment que generarà alta tensió social, com ara mateix està passant a França. És clar que entomar tots aquests reptes amb la repressió a Catalunya serà encara més complicat.

De moment, a Catalunya, com un efecte d’Eines de País, organitzacions com Foment del Treball, el Cercle d’Economia, la Cambra de Contractistes, la Generalitat i –divendres– la Cambra de Comerç han publicat i publicaran estudis per quantificar els dèficits en infraestructures i els imports d’inexecució dels pressupostos ja aprovats que l’Estat fa a Catalunya. Novament, serà un escàndol. Potser ha arribat l’hora d’exigir més respecte a les promeses i d’entendre que els compromisos que es prenen obliguen. Només els prepotents fan promeses sense voluntat de complir-les.