Dies de teatre

A Temporada Alta s’ha complert la profecia que estava inclosa en el curt que promocionava el festival. Som espectadors que assistim a les violències d’un món en crisi i que ens quedem palplantats (asseguts, per entendre’ns, però sense intervenir) davant les evidències del drama contemporani. ¿Què podem fer, sinó? En sortir del teatre, ¿córrer a enlairar la bandera de la revolució? ¿Liderar, amb la resta d’espectadors, la flama d’una rebel·lió que ens ha estat encomanada des de l’escenari? No ho fem, entre d’altres raons, perquè el teatre no té encomanada aquesta funció de guerrilla. L’espectador del curt assisteix, en primera persona, en directe i sense filtres, sense immutar-se, a una escena violenta que acaba amb una reverència dels actors i una catifa vermella que el du a l’exterior de l’escenografia, del teatre, convertit aquí en un vagó de metro. ¿Sense immutar-se? El teatre –i aquesta sí que és la seva funció– genera malestar, crea dubtes, esvaeix fantasmes i en crea de nous, interpel·la. La catarsi dels clàssics s’incorporava a la cerimònia com una purificació alliberadora de les emociones primàries. Contemplar la tragèdia –propera: sempre ho són, encara que no ho sembli– despertava la consciència i alhora abocava a l’escena el malestar. També es produeix en direcció contrària. L’escena et deixa veure el mal, el buit, la insatisfacció, la injustícia, i allò que et pensaves contemplar des de la distància acaba penetrant en la teva concepció del món. No ets el mateix després d’haver-ho viscut.

A Temporada Alta hi ha hagut molts exemples del que dic. Elogis i elegies d’un temps que s’està morint (Sopro); odissees íntimes i col·lectives en un univers ple de turments i renúncies (O agora que demora); els conflictes d’un continent moribund (Europa Bull); la repressió subtil i sistemàtica, terrorífica de l’Estat (A man from Podolsk); la pèrdua de referents progressistes contra el feixisme (Retour à Reims). I molts més, com la recerca d’un jo perdut en el no-res (Ostia). Teatre. Cultura. Interrogació. Incerteses. Afany de compartir-les. Teatre.