Parlem?

Les gira­gon­ses de la política són impre­vi­si­bles, més quan tot es mou segons interes­sos per­so­nals abans que per neces­si­tats col·lec­ti­ves. En misèrrims espais de temps el que era bo esdevé dolent i el més menys­pre­a­ble mal­fac­tor es con­ver­teix en apre­ciat àngel de la guarda. Tot depèn de l’entorn i res és gratuït.

Fins al minut u de les dar­re­res elec­ci­ons, sem­blava que Pedro Sánchez s’havia endin­sat en un camí sense retorn, des­qua­li­fi­cant tot allò que feia olor de català i cen­trant el dis­curs en l’atac al seces­si­o­nisme. De tots, el pre­si­dent Torra era la bèstia negra, a qui es negava el pa, la sal i el telèfon, i, encara, es jurava no parar fins a tor­nar el pre­si­dent Puig­de­mont, amb gri­llons als peus, a Espa­nya. Sánchez era bel·lige­rant anti­ca­ta­la­nista i arros­se­gava a aquest dis­curs tota la seva ban­cada.

És sabut, els resul­tats elec­to­rals no van com­ple­men­tar les aspi­ra­ci­ons soci­a­lis­tes i el sanc­hisme es va veure obli­gat a un ràpid cur­set de super­vivència, afer­rant-se al sal­va­vi­des pode­mita i espe­rant que els inde­pen­den­tis­tes es pren­gues­sin les ante­ri­ors asse­ve­ra­ci­ons com una sim­ple broma. Tot can­vi­ava de color i, si calia, des de Madrid repar­ti­rien per Cata­lu­nya un munt de pane­res nada­len­ques. Com va dir Napoleó, el poder bé valia una missa.

Par­lem?; volem dia­lo­gar i estem dis­po­sats a par­lar de tot a canvi d’uns vots sal­va­dors, ha dit la colla de Sánchez. I fins i tot el telèfon del pre­si­dent en fun­ci­ons ha començat a fun­ci­o­nar, de tal manera que es pot comu­ni­car amb pre­si­dents de tots colors, encara que només sigui per desit­jar les bones fes­tes. D’acord, però segueix la pre­gunta del milió: podem par­lar men­tre hi hagi gent a la presó i a l’exili? Una difícil res­posta.