Desconstruir democràcies?

Em pregunto cada dia si no estarem desconstruint el sistema democràtic a Occident. Les crisis poden servir per regenerar el sistema: era el que a la Grècia clàssica es coneixia per catarsi. Però no és el cas. A Occident no es qüestiona l’actual model democràtic per la via de la catarsi, sinó que es desconstrueix per la dinàmica de la corrupció de la seva pròpia essència. Les raons causals són múltiples, i convergeixen en molts casos en una mateixa conjuntura. La qual cosa podria franquejar el pas a la seva desintegració en un paroxisme sense precedents després de la II Guerra Mundial.

1. Els populismes desborden els cabals de la representativitat, segons els postulats hegemònics que a Espanya encarna Pablo Iglesias i Podemos, i a Occident la destrossada Veneçuela de Chávez i Maduro. En la mesura que el poble pren el carrer es desintegren els ressorts de la representació democràtica en una contradicció evident.

2. Les classes mitjanes, suport axial de la democràcia, han patit un desgast després de la brutal crisi del 2007 al 2015, en què es va volatilitzar una part substancial del seu poder adquisitiu. Avui han reduït la seva estructura i sostenibilitat. Sense classes mitjanes difícilment resisteix la democràcia els envits de les crisis socials i la disminució de les perspectives de progrés social.

3. Les elits van dilapidar el seu predicament al llarg de la crisi, que ni van saber prevenir, ni van encertar a contenir. Per contra es van beneficiar escandalosament de les pèrdues patrimonials de les classes inferiors, acumulant riquesa en grau superlatiu, amb un sobirà menyspreu de la seva responsabilitat fiscal i de la redistribució de les rendes. El desnivell salarial i la desorbitada acumulació de recursos mai va arribar a les cotes actuals: un 15% de la població del món controlant més del 80% de la riquesa del globus. Un corol·lari gens improbable és el de les revolucions sagnants que poguessin produir-se en les pròximes dècades en la mesura que s’incrementi la consciència col·lectiva de la injustícia social. Són conscients, les elits, de la seva ceguesa?

4. Ni els intel·lectuals, ni els media estan en l’òrbita de la conscienciació pública de la realitat econòmica i política. S’atribueixen al “sistema” els mals, l’opinió pública és manipulada sense escrúpols des dels mitjans d’informació, el sentit ètic de la informació ha perdut la referència del que és objectiu, per apessebrar-se al dictat dels posseïdors d’aquests mitjans. Dos exemples paradigmàtics: la TV3 dels nostres dies, absolutament condicionada per l’independentisme; i la Sexta TV, potenciadora de l’esquerranisme de Podemos des del dia en què Arriola va dictaminar que calia debilitar el PSOE, fraccionant el seu electorat, en favor de l’hegemonia del PP. Aquella proposta que va donar ales a Pablo Iglesias i el seu partit, té ara la seva equivalència en la recerca de la divisió de vot del centredreta entre PP i Vox, un cop desmantellat Ciutadans. L’arriolisme d’Iván Redondo estaria potenciant aquesta opció.

5. La misèria moral de la classe política –sens dubte la pitjor des la Transició– comporta la seva autodemolició a partir de dues premisses: la desbocada ambició de poder (sense fre ni continència) a qualsevol preu, i la corrupció que dimana d’un concepte semblant del poder sense frens ètics. La política sense ètica és qualsevol cosa menys política, en la pitjor de les hipòtesis, lladronici.

6. Un corol·lari que dimana del punt precedent serà preguntar-se al servei de qui estan els partits polítics i el seu sistema de monopoli de la suposada “voluntat popular” expressada a les urnes. Aquesta partitocràcia manipula i menteix segons les conveniències dels seus líders, que esclavitzen el model a partir del seu dedazo en les llistes tancades. Els electors no elegeixen els que volen sinó els que poden. El poder d’elecció ha estat segrestat pels líders de partit o pels aparells. Per aquest motiu la regla d’or és la “fidelitat” al que mana, i no la qualitat del propi candidat. Es destrueix la llibertat de triar prèviament a la llibertat de votar. I així els partits han arruïnat la virtualitat democràtica de si mateixos, portant el sistema a un deteriorament sense precedents.

7. El personalisme i la falta d’escrúpols dels suposats líders han revalidat el subjectivisme i el relativisme moral fora de mida; mentides, fake news, falsos juraments, radicals canvis d’opinió abans i després de les urnes, arruïnen la credibilitat de tals histrions del poder absolut en dissimulació. Trump, Boris Johnson, Pedro Sánchez, Nicolás Maduro, Salvini, Orbán, etc. no mereixen sinó el menyspreu democràtic dels ciutadans. La seva ètica relativista es circumscriu a la seva capritxosa voluntat o a la recerca dels seus interessos. Ells preconitzen, amb la mentida com a arma, el dramàtic final de les democràcies occidentals; a menys que sorgeixin nous Churchill, De Gaulle, Adenauer, De Gasperis, etc. Amb els líders d’avui i el descrèdit de la classe política actual, al populisme li quedaran les mans lliures per ensorrar els nostres sistemes occidentals, o desconstruir-los, com ho defineixen els experts.