Finançar el benestar

Les finances públiques estan en una situació delicada. La globalització econòmica i la competitivitat dificulta augments de la pressió fiscal i la seva estructura (no haver aconseguit en el passat nivells de solvència per afrontar la despesa social a què aspira la ciutadania) genera una frustració entre el que podria ser, vist al mirall dels països més avançats, i el que és donada la disposició actual a contribuir tributàriament. Això ha de preocupar l’analista de la política pública si no desconeix el que mou comunament la demanda de despesa pública, els grups d’interès que acull i les fragilitats de les respostes polítiques en diferents disjuntives electorals i equilibris de coalicions de govern.

La realitat actual al nostre país parteix d’una ruptura evident de l’equilibri generacional en el benestar social procedent del passat. En aquest, la prestació social es podia centrar en la gent gran com a grans beneficiaris de la despesa social (aquells que havien fet o patit la guerra civil, sense gaudir plenament el benestar que va portar la democràcia ni les oportunitats que avui ofereix la tecnologia), ja que el mercat de treball compensaria el major valor de la productivitat dels nostres joves treballadors, que ja gaudeixen dels avenços esmentats. Avui observem que aquest no és el cas.

Noves generacions sovint amb bon capital humà tenen dificultats a trobar feina (joves formats), i si ho aconsegueixen, la seva retribució està molt allunyada de salaris dignes, així com no tenen polítiques actives d’acompanyament o formació compensatòria davant l’obsolescència que el capital humà pateix amb l’accelerat canvi tecnològic (aturats de llarga durada). Afortunadament, ja que les nostres persones més grans han deixat de ser els pobres de país (almenys en mitja, el que exigeix polítiques si és el cas selectives i no indiscriminades segons edat), compten en general amb habitatge propi –i alguns amb més d’un com a forma d’estalvi del passat–, unes pensions que han aconseguit bones taxes de rendiment vistes les seves cotitzacions efectives i una esperança de vida en augment, en general amb bona salut.

Al seu torn, són aquests coetanis a ninis que no aconsegueixen entrar al mercat de treball, joves d’emancipació difícil o impossible, incapaços de formar unitats familiars que rejoveneixin la nostra piràmide demogràfica, amb capacitat d’estalvi per acumular riquesa que permeti seguretat i estabilitat futura i un absentisme escolar o en formació professional o d’adults que es mou en relació directa amb un model de creixement de difícil rèplica a futur per garantir la sostenibilitat del desenvolupament econòmic. El mercat laboral precaritza i margina avui el treball, dificultant els vells sistemes de protecció social, i remunera molt la participació sovint per sota dels mínims de subsistència familiar. Va desapareixent la classe mitjana (aquella que creia en l’esforç i la superació gràcies a l’ascensor social) i proliferen els working poors, en una societat tan desigual com polaritzada.

Això ha començat a deslegitimar les assignacions primàries de la renda d’una societat que es vol meritocràtica, amb oportunitats molt esbiaixades socioeconòmicament, i ha creat una promoció de joves molts d’ells desesperançats que ho fien a la sort o que, sense sortida, qüestionen les pròpies arrels del capitalisme extractiu i l’estabilitat social: res posseeixen, no tenen res a perdre en el conflicte amb una societat descohesionada, temptats a abandonar la democràcia participativa.

En resum, la nostra protecció social ni ha arribat als nivells de societats occidentals benestants, ni són previsibles taxes de creixement que permetin molts més recursos addicionals, o increments de pressió fiscal en marcs de competència fiscal global que alberguin expectatives que major despesa amb més intervencions administratives sigui la solució.