La ganiveta

Els par­lava abans-d’ahir de Terenci Thos i Codina, juris­con­sult, polític i escrip­tor de la pri­mera Renai­xença, avui només recor­dat a Mataró perquè, amb el seu germà Silví, té un car­rer i un ins­ti­tut a nom seu a la ciu­tat on va néixer. Deia que és l’autor d’un poema patriòtic titu­lat La gani­veta. Un parell de lec­tors s’han posat en con­tacte amb mi per si els puc ser­vir més notícies de la com­po­sició. En aquests casos dono per fet que el lle­gi­dor interes­sat tro­barà el que busca a les xar­xes soci­als, on hi és tot. La gani­veta de Terenci Thos i Codina hi figura. Ara, també entenc que hi ha gent que no és dúctil amb els ginys que per­me­ten pene­trar i nave­gar per les xar­xes. És el cas, suposo, dels dos lec­tors. El poema de Thos és llar­guet. Té més de cent vint ver­sos. No el puc pas repro­duir sen­cer. Comença fent un panegíric dels cata­lans, gent labo­ri­osa que ha tret ren­di­ment d’una terra aspra i poc favo­ra­ble. De seguida surt el pa. El tòpic segons el qual els cata­lans de les pedres en fem pans aflora. O no era un tòpic en època de Thos? O era un tòpic en for­mació que Thos va con­tri­buir a divul­gar? No ho sé. Algú deu haver estu­diat l’ori­gen i l’anti­gui­tat de l’asse­ve­ració. El cert és que ja que ha sor­tit el pa, Thos s’hi esplaia. Les dones de casa l’ela­bo­ren. No hi ha pa com el de la llar. El del veí ja és amarg. El pa és cuit. És pre­sen­tat a taula. L’avi mana lles­car-lo. Aquí comença el drama que s’entre­veu des de la pri­mera estrofa i que jus­ti­fica el to abran­dat de tota la poe­sia: l’eina de tallar-lo, la gani­veta, està enca­de­nada –engri­llo­nada, diu Thos amb gran plas­ti­ci­tat– a la taula. La mani­o­bra de tallar el pa és pos­si­ble, però és fruit d’una humi­li­ació. De part de qui? “Felip Quint, gabatx de mena,/ be t’en pots ben tito­lar:/ per posarte una corona/ vas teni’ns qu’endo­ga­lar...” El pri­mer Borbó ha fet acte de presència. Thos no el deixa anar: “Nos­tra pobra Cata­lu­nya/ com la vares mal­trac­tar!/ Tos saions l’agar­ro­ta­ren,/ nos­tres furs varen cre­mar.” Quan sem­bla que s’enfila bus­cant argu­ments de més enver­ga­dura, torna al gani­vet: “fins y tot la gavi­neta/ ens la van engri­llo­nar!.../ No us migreu; ja vindrá l’hora/ de poderla des­lliu­rar.” I hi insis­teix fins al final: “Aque­lla eyna bene­hida/ que’ns tallava sem­pre’l pa,/ que’l besavi del nos­tre avi/ d’un besavi va here­tar,/ al bell caire de la taula/ ab cadena ens van fer­mar:/ aquell dia des­fer­marla/ tots á l’una vam jurar.” M’hi fixo: Thos no la va titu­lar La gani­veta sinó ¡Visca la gani­veta! És del 1885.

L’his­to­ri­a­dor Jaume Vell­vehí va exhu­mar la poe­sia fa uns anys. Suposo que des de lla­vors es troba en les anto­lo­gies de lite­ra­tura patriòtica. M’estra­nya que ningú no hi hagi posat música, que no sigui un himne. Em limito a divul­gar Terenci Thos i Codina, un des­co­ne­gut que no ho hau­ria de ser.