Més o millor?

Les famílies catalanes suporten una pressió fiscal per sobre de la mitjana espanyola i reben prestacions que estan per sota. L’afirmació la sostenen els autors de l’estudi que porta per títol L’economia catalana al segle XXI. Balanç (2000-2017) i perspectives (2030), de la Cambra de Comerç de Barcelona. De fet, Catalunya és la comunitat autònoma amb una pressió impositiva més gran, segons l’Índex Autonòmic de Competitivitat Fiscal. I això afecta totes les rendes, però sobretot les més baixes. Segons un informe del Registre d’Assessors Fiscals del Consell General d’Economistes, els catalans més pobres són els que paguen més impostos de tot Espanya, mentre que els madrilenys són els que menys paguen, sigui quina sigui la seva renda. I això sembla que seguirà sent així.

El conseller d’economia de la Generalitat, Pere Aragonès, ha presentat aquesta setmana un acord amb el grup dels comuns al Parlament, en el capítol d’ingressos dels pressupostos de la Generalitat per l’any que ve. Tot i que s’ha anunciat que es rebaixarà l’IRPF als contribuents amb menys ingressos, els que cobren fins a 30.000 euros l’any continuaran sent els que més paguen de tot l’Estat. Paral·lelament, s’ha anunciat un increment per als que declaren ingressar més de 90.000 euros, així com un augment de l’impost de successions i la creació de noves taxes mediambientals. L’objectiu és augmentar en més de 170 milions els ingressos de la Generalitat el primer any i fins a 540 milions anuals quan la reforma es consolidi.

Prioritzar la negociació dels ingressos té una lògica política: tot fa pensar que era més fàcil arribar a un acord en aquest capítol que en el de les despeses. I això ha estat possible gràcies al fet que existeix una coartada social: hi ha una àmplia coincidència que dotar de més recursos les administracions és sempre bo. Haver aconseguit aquest estat d’opinió és un èxit per a la política equiparable al poc control que es fa sobre l’ús dels diners públics. S’ha posat el focus en els diners robats pels corruptes, no hi ha dubte que cal seguir perseguint els que roben i els que defrauden. Però no hem pres prou consciència que cal controlar l’ús eficient dels nostres diners per part de les administracions. Posar-los al servei de causes polítiques és també corrupció, com ha sentenciat el tribunal que ha jutjat el cas del ERO d’Andalusia. I malbaratar-los, també.

La voracitat d’un model en clara fugida cap endavant posa al mateix nivell moral la idea del màxim benefici com a objectius de les empreses i el dels pressupostos infinitament expansius de les administracions, perquè en tots dos casos és la manera que tenen les grans estructures de consolidar el seu poder. Per això uns pensen que sempre han de guanyar més diners i els altres, que mai en disposen de prou. Ho demostra un dèficit públic descontrolat, sempre que deixem en mans dels polítics la responsabilitat de posar-li fre. La capacitat de gestionar adequadament no té una relació directa amb la quantitat dels recursos de què es disposa ni les fonts de finançament públic són les úniques amb capacitat d’impuls i de transformació.

El pacte social a favor d’una redistribució de la riquesa que sustenta el nostre model fiscal està acceptat tant perquè és just com perquè té límits. Estaríem disposats a assumir-lo si no fos així? Les aportacions al fons comú que són els recursos públics en funció dels ingressos també funciona a partir d’una relació de proporcionalitat que, en tot cas, no pot acabar justificant la confiscació de bens i recursos sota la màxima que ha de ser qui més té el que més pagui. Tornem a percebre la necessitat d’establir un topall acceptable, com s’ha reclamat que s’estableixi en el cas de les aportacions que fan les comunitats autònomes al sistema de solidaritat interterritorial.

Per bé i per mal, els pressupostos s’estan convertint en un instrument de gestió política i de propaganda i estan perdent la seva funció de pauta de gestió i la credibilitat. Només cal comprovar la distància que hi ha entre els comptes que s’aproven –cosa que no passa a Catalunya des del any 2017– i els que s’acaben executant. En el millor dels casos, les previsions no es compleixen i massa sovint els compromisos no es respecten. I quan aquest comportament és sistemàtic, el problema passa a ser sistèmic, agreujat per la complicitat dels indiferents.