Ja hi ha tornat

Una altra vegada el president del govern central ha tornar a enganyar la ciutadania. És un mentider compulsiu. S'ha passat més de dos anys negant la crisi, dient que el sistema financer espanyol estava bé i que no calia fer cap ajustament per fer front a la dura situació que estem patint.

En cap moment no s'ha plantejat fer un veritable canvi del model econòmic i productiu i ha adoptat la política de qui dia passa any empeny sense donar respostes clares.

Fa pocs dies va afirmar que no tocaria els sous dels funcionaris i que no faria cap retallada social. La realitat és una forta baixada dels sous del sector públic i una congelació de pensions i de les aportacions a la dependència. És a dir: mesures que afecten directament els treballadors i treballadores, els pensionistes i els dependents, els sectors més vulnerables de la societat.

En canvi no fa cap tipus de reforma fiscal. Deixa que es mantinguin les SICAV, on les grans fortunes dipositen els seus diners i que només tributen a l'1%. Manté l'eliminació de l'impost sobre el patrimoni (que a Catalunya va significar deixar d'ingressar 500 milions d'euros) i no fa cap reforma del sistema financer, causant de la crisi. Al contrari, els ha deixat diners per recuperar-se de la seva malintencionada gestió i quan se'ls demana que col·laborin, donant crèdits a les famílies a les quals s'ha concedit un habitatge públic, s'hi neguen. Això sí, els dos màxims directius del principal banc espanyol tenen assegurada una jubilació de 110 milions d'euros, mentre han rebaixat un 19% en un any el crèdit al consum a Espanya.

Totes les mesures que ha plantejat porten a una contracció del mercat. La gent gastarà menys, cosa que afectarà la producció de béns i serveis i que pot provocar més tancaments i més atur. I la reducció d'ingressos té un efecte directe sobre la recaptació fiscal per cotitzacions, IRPF, IVA i altres impostos sobre el consum. Un veritable cercle viciós que empeny l'economia cap avall i genera tal desconfiança que tornarà a ajornar les decisions de compra i d'inversió dels ciutadans. Precisament en aquells col·lectius que en sentir-se segurs amb les seves retribucions podien arriscar-se a consumir i invertir més, ajudant a reactivar el conjunt de l'economia, ara que semblava que havíem passat el pitjor de la crisi. No en va els països que han resistit millor la crisi són aquells amb un sector públic més potent, tot i que els polítics de la dreta ens vulguin fer creure el contrari.

Si a les facultats d'economia s'ensenya què són els multiplicadors de la despesa pública, ara en ZP ens ensenyarà com actuen els desmultiplicadors, contraient la demanda, la recaptació fiscal i empitjorant encara més la situació. La diferència és que a les facultats es treballa amb fulls de càlcul, i ara ho experimentarem amb 47 milions d'habitants.

Però que ningú no pensi que no hi ha sortida de la crisi, que ningú no pensi que no es pot fer res més, que ningú no pensi que forçosament hem d'estar sotmesos als dictats del Banc d'Espanya, o de l'FMI, o de l'Obama o de la Merkel.

Hi ha una sortida social i justa de la crisi. Ens en podem sortir, sóc optimista perquè crec en la capacitat de la gent, en la fortalesa i la convicció de la ciutadania que vol que els causants de la crisi, els poderosos i els rics, paguin el que els pertoca.

I com? Doncs amb una reforma fiscal verda progressiva que, sota el principi de qui contamina, paga, i de qui més té i més guanya, més paga, serveixi per modernitzar l'economia. Amb una reforma del sistema financer que afavoreixi la concentració però que obligui bancs i caixes a donar crèdit a les famílies i a les petites empreses, i allà on no arribi el sector privat que hi arribi la banca pública, desfent el camí realitzat en les darreres dècades en què voluntàriament ens hem desdotat d'un instrument tan essencial per garantir el correcte funcionament de l'economia, especialment en temps de crisi financera. Amb una reforma del sector energètic, que ens permeti avançar-nos a la propera crisi, que serà la del petroli, amb una aposta per les renovables i una modificació a fons de la Llei del Sector Elèctric. Una reforma que redueixi la nostra dependència exterior (gairebé el 60% del dèficit comercial exterior és causat per les importacions energètiques), les emissions de CO2 (que també es paguen) i revolucioni el nostre teixit industrial i el nostre sistema de transport de persones i mercaderies.