Opinió

Tribuna

Apologia dels bons professors

Quan la luci­desa encega les res­tes de la inconsciència juve­nil dis­cer­nim l’ele­ment comú de les nos­tres vides: la neces­si­tat de con­viure amb la frus­tració i uti­lit­zar-la com a motor de canvi per avançar cap als objec­tius mar­cats. Així doncs, qual­se­vol història vital es podria resu­mir com una bar­reja de sofri­ment i ale­gria, de dolor i feli­ci­tat, de llàgri­mes i som­riu­res, de puja­des i bai­xa­des, i de cer­te­ses des­truïdes per l’esguard superb del dubte. Tot i així, a pesar d’aquesta des­cripció objec­tiva de les nos­tres existències, seguim amb un sec­tor de pares obses­si­o­nats a fer de la vida dels seus fills un parc temàtic on la con­tra­dicció i el pati­ment es suïciden a l’entrada men­tre s’esmer­cen a omplir-los d’ins­tants ino­bli­da­bles rela­ci­o­nats amb un benes­tar fugis­ser. Però és clar, l’evidència irromp sense avi­sar en forma de peti­tes con­tra­dic­ci­ons que con­du­ei­xen el pro­ge­ni­tor a l’angoixa. Què sol pas­sar lla­vors? Sen­zill: els pares amoïnats enge­guen el ven­ti­la­dor de la por­que­ria i embru­ten l’entorn de merda per des­co­brir cul­pa­bles en la família política, l’escola, l’entre­na­dor, l’acadèmica, o el com­plex que pro­voca Greta Thun­berg en els ado­les­cents pre­des­ti­nats a un dia a dia ruti­nari. Drama. Mirem Merlí en bucle per tro­bar res­pos­tes. Blo­queig gene­ra­ci­o­nal. Anal­fa­bets emo­ci­o­nals. Així doncs, sabent que és adi­ent afei­xu­gar pàgines amb pac­tes dels d’aquí amb el de més enllà, ara que els mes­tres han ini­ciat les vacan­ces nada­len­ques pot­ser és moment de rei­vin­di­car aquests por­ta­veus de la rea­li­tat que no només ense­nyen Mac­hado, inte­grals, geo­política, la cèl·lula, o el sin­tagma pre­po­si­ci­o­nal, sinó que acom­pa­nyen el futur en aquest camí cap a la superació per­so­nal que par­teix de l’accep­tació de l’error per enca­rar la pròpia frus­tració, i d’aquesta manera, creix el ciu­tadà que enri­queix la vida pública men­tre edi­fica amb fer­mesa l’esfera pri­vada. Una cursa de fons amb èxit quan tro­bes pares sen­sats que com­ba­ten la lluita lògica entre el que vol­drien donar als fills per tendència natu­ral i el que aca­ben brin­dant pel seu bé, cons­ci­ents que la gratuïtat del seu benes­tar acaba essent una arma de doble fil que con­du­eix a l’abisme. En defi­ni­tiva, dei­xant de banda que també hi ha mes­tres dolents perquè pàries sense vocació amb ànimes de mer­ce­na­ris en tenim a tot arreu, quan s’arriba a l’equació on pro­ge­ni­tors i docents pas­sen a les noves gene­ra­ci­ons una visió real de la vida on tota pujada acaba essent una bai­xada i a la inversa, es pro­du­eix aque­lla siner­gia màgica que modela el caràcter d’aquells que un dia tin­dran la volun­tat per tirar enda­vant sabent que ningú va dir que seria fàcil, i aquí, en aquesta ope­ració matemàtica de natu­ra­lesa sumatòria, hi tro­bem segu­ra­ment el punt de par­tida perquè la història avanci amb ritme sigil·lós cap a un progrés glo­bal que par­teix sem­pre de la millora de cadascú.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.