Sense sostre

Vaig anar a la preestrena de la pel·lícula Sense sostre, de Xesc Cabot i Pep Garrido. El film és com la vida dels que no tenen llar: de ritme lent i fosc. Una foscor que té la virtut, si així es pot dir, que va entrant lentament en l’espectador, com també ho fa el ritme del film. Si amb aquest recursos els directors han pretés de transmetre les sensacions d’un sensesostre ho han aconseguit. Ho han fet pel seu guió, per la posada en escena i sobretot per Enric Molina, sortit d’Arrels, la fundació que té cura de persones sense casa. Molina no s’interpreta a ell mateix, sinó que aprofita la seva experiència per actuar. Hi vaig anar amb Miquel Fuster, dibuixant que ha passat l’experiència de viure al carrer 15 anys. Li va agradar el film. A mi, també.