Mecanisme Europeu d’Estabilitat

La Unió Euro­pea (UE) vol la reforma del Meca­nisme Euro­peu d’Esta­bi­li­tat (ESM en sigles angle­ses). Per la seva importància per als països perifèrics ha produït molt debat –a Itàlia, per exem­ple–. Men­tres­tant, a Espa­nya sem­blava que era accep­tada sense pro­ble­mes, com passa amb tot el que pro­posa la UE. De moment, sem­bla que les pres­si­ons ita­li­a­nes han tin­gut efecte i la reforma s’ha para­lit­zat. L’ESM, ano­me­nat també fons sal­va­es­tats, va ser creat el 2012 (com a trac­tat inter­na­ci­o­nal entre 19 governs de la zona euro, al marge dels trac­tats euro­peus, subs­cri­vint les acci­ons d’una soci­e­tat comer­cial pri­vada exis­tent) per a finançar el deute públic d’un estat quan aquest no es pogués finançar en els mer­cats finan­cers perquè els tipus d’interès són massa ele­vats. L’ESM inter­ve­nia con­jun­ta­ment amb el Banc Cen­tral Euro­peu (BCE), que també com­prava deute públic de l’estat amb pro­ble­mes (com va fer el juliol del 2012 amb Espa­nya i Itàlia per evi­tar pro­ble­mes a l’euro). Però la inter­venció del BCE està sub­or­di­nada a la de l’ESM, que només ho feia si hi havia un com­promís for­mal de l’estat afec­tat per apli­car polítiques d’ajust fis­cal, polítiques d’aus­te­ri­tat.

Amb la pro­posta de reforma de l’ESM es dis­tin­geix més clara­ment entre països amb finan­ces sane­ja­des (els cen­trals), que rebrien els ajuts de forma pràcti­ca­ment automàtica, i països amb finan­ces no sane­ja­des (els perifèrics) per als quals les con­di­ci­ons serien més dures. Els tècnics de l’ESM esta­bli­rien les mesu­res de sane­ja­ment a apli­car per aquests països si volien rebre els ajuts, entre les quals s’apunta la pos­si­ble rees­truc­tu­ració del deute. Per tenir unes finan­ces sane­ja­des cal­dria un deute públic per sota del 60% del PIB (ara a Espa­nya és quasi del 100%), una reducció anual del deute del 5%, un dèficit públic anual infe­rior al 3% del PIB i un saldo estruc­tu­ral posi­tiu. El sim­ple anunci d’una reforma d’aquest tipus ja pot tenir efec­tes nega­tius sobre els tipus d’interès del deute públic dels països amb finan­ces no sane­ja­des, tal com ja va pas­sar a par­tir del 2010 fins al 2012. I segons quina pro­posta es faci sobre la rees­truc­tu­ració del deute d’aquests països també podria tenir efec­tes no desit­ja­bles sobre els tipus d’interès del deute, sobre els estal­vis i el sis­tema finan­cer.

Però els objec­tius de fons d’aquesta reforma, que volen bàsica­ment Ale­ma­nya i els països cen­trals, són, pri­mer, obli­gar els països perifèrics a fer polítiques encara més dures de sane­ja­ment fis­cal, d’aus­te­ri­tat. Segon, atri­buir més clara­ment a l’ESM –un orga­nisme tècnic i sense cap con­trol polític ni dels ciu­ta­dans ni del Par­la­ment Euro­peu– els poders per a jut­jar la idoneïtat de la situ­ació finan­cera i fis­cal dels països amb finan­ces no sane­ja­des, així com pro­po­sar les mesu­res i actu­a­ci­ons con­cre­tes d’ajust i reforma necessàries si volen rebre els ajuts. L’ESM juga­ria res­pecte als països perifèrics un paper sem­blant al del Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal (FMI) amb els països menys desen­vo­lu­pats. En defi­ni­tiva, pro­po­sen més aus­te­ri­tat i menys con­trol democràtic.