Keep calm
El mirall d’Europa
La sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre la immunitat d’Oriol Junqueras ha desfermat una reacció d’antieuropeisme entre alguns polítics i periodistes espanyols. No es tracta d’un fenomen nou. Només cal repassar la història per adonar-se que Europa ha estat, des de fa una pila d’anys, un mirall en què Espanya ha vist retratades les seves mancances. I, a cada retrat, hom s’ha refugiat en el patriotisme més caspós. Per donar-ne exemple, només cal recordar les reaccions contra les protestes per l’afusellament del pedagog Francesc Ferrer el 1909; o, més recentment, la concentració de l’1 d’octubre de 1975 a la plaça d’Orient, on un dictador agonitzant, al costat del seu successor, va clamar contra (agafin aire) una “conspiración masónico-izquierdista [...] en contubernio con la subversión terrorista-comunista en lo social”. La “conspiració” eren les protestes internacionals per les darreres execucions del franquisme. En els darrers mesos, els tribunals europeus han corregit sistemàticament els excessos dels espanyols. I, de retruc, s’ha desfermat la ira de personatges com ara el popular Esteban González Pons, qui, des del seu escó de Brussel·les (!), ha clamat contra Europa; o bé d’altres com ara el capo de la guerra bruta contra el sobiranisme, Jorge Fernández Díaz, qui ha afirmat que, “si la justícia europea no els defensa dels seus agressors, el Brexit és un precedent”. Alguns s’han adonat que més enllà dels Pirineus existeixen la separació de poders i les garanties processals i polítiques; aspectes, tots ells, en crisi sistèmica a Espanya. Aquesta Europa no els agrada. I, paradoxalment, els mateixos que vaticinaven una Catalunya independent vagant per l’espai i que s’han beneficiat durant anys dels fons europeus, ara amenacen a seguir el camí del Regne Unit. Mala peça al teler quan hom vol esmicolar el mirall senzillament perquè la imatge que hi veu no li agrada. Entre altres raons, perquè, encara que el canviï, dia rere dia hi veurà reflectides les mateixes misèries.