‘Nihil novum sub sole’

L’expressió bíblica ho deixa clar: tot allò que ha succeït pot tornar a succeir. Els historiadors ho sabem –i aquells que no ho són, cada dia més, també–: l’odi contra l’autonomia de Catalunya als anys trenta va ser un dels principals mòbils que varen impulsar els feixistes, capitanejats per un funest general africanista, a alçar-se contra la República i, per tant, contra Catalunya, que tot just començava a gaudir de quotes majors de llibertat nacional. L’ambient polític que s’anava gestant a Espanya contra el nou règim sorgit del 14 d’abril de 1931 tenia bona part dels elements que es donen avui en sectors de la dreta espanyola. Els Aznar i Rajoy, d’un passat no tan llunyà, han trobat una continuïtat ben consolidada en els i les Lorena Roldán, Carlos Carrizosa, Jordi Cañas, Inés Arrimades, Santiago Abascal o, entre d’altres, el difunt Albert Rivera i Societat Civil Catalana. Fent un salt en el temps, però sense oblidar, aquests són, als nostres dies, els hereus avantatjats dels feixistes Onésimo Redondo, Ramiro Ledesma Ramos, José Antonio Primo de Rivera, Ernesto Giménez Caballero o Ramón Serrano Suñer. En el llenguatge polític d’uns i altres, els d’ahir i els d’avui, existeixen només diferències de matís quan es refereixen a Catalunya. L’esperit, però, és el mateix, i sovint ho és també la literalitat amb què s’expressen.

L’actual oposició antidemocràtica a l’independentisme com a doctrina i com a pràctica política s’acobla bé amb les barbaritats que es varen sentir als anys trenta, quan es debatia a les Corts l’Estatut d’Autonomia de 1932, “considerat per l’exèrcit i les classes conservadores com un atac a la unitat nacional” (Preston), com ho és, avui, al dret del poble català a exercir d’autodeterminació. Per cert, que també, aquells anys, va tenir lloc, a l’Espanya profunda, un boicot als productes catalans. Fa uns noranta anys. Algú podria negar el paral·lelisme ideològic que existeix entre allò que defensen periòdics com El País, La Razón o El Mundo –en un exercici d’autocontenció ometo els publicats a Catalunya– i, en el període republicà, El Debate, Acción Española, La Correspondencia Militar, ABC, Informaciones o El Sol, tots ells de dretes, d’extrema dreta o descaradament colpistes, responsables en bona part del cop d’estat de Franco? Que la premsa espanyola actual abans citada aplaudeixi la repressió contra l’independentisme i l’existència de presos polítics per motius ideològics és quelcom del qual els historiadors podem donar fe notarial com a fets d’abans, ja coneguts.

El colpisme s’expressa avui de manera diferent. La consolidació del sistema democràtic –sempre amb matisos– de l’Europa occidental no permet a la dreta espanyola del PP i Vox –i a l’agònica de Ciudadanos– una actuació tan lliure com desitjarien, malgrat l’avenç que, com arreu d’Europa, han tingut també a Espanya. Aquells de qui l’extrema dreta actual és hereva varen ser els principals responsables d’una cruenta guerra civil. Algú pot minorar la gravetat d’aquesta lamentable realitat? A l’hora de cercar precedents que il·luminin determinades actuacions de l’Espanya autèntica de sempre, i de comparar-los amb els dels anys trenta, no podem oblidar que durant la República es va produir un dels escàndols més potents relacionats amb la corrupció (l’Straperlo), que va implicar rellevants dirigents polítics espanyols, com el mateix Alejandro Lerroux. La corrupció va trobar, en Juan March, futur finançador del cop d’estat de Franco, un element important. El PP no ha volgut renunciar a tenir un paper menys destacat, i ha fet mans i mànigues per liderar la corrupció dels darrers anys. Ningú no pot oblidar tampoc les concomitàncies ideològiques que existeixen entre allò que defensaven les Juventudes de Acción Popular, que tenien en Mussolini un referent on emmirallar-se, i l’extrema dreta espanyola actual. Hem d’estar alerta també per la seva entrada en el sistema polític, perquè també Hitler, al qual, en determinats aspectes vol emular, va aconseguir el poder “dins de la llei”.

Una darrera reflexió. Que el PSOE, fent seguiment dels preceptes de la dreta, no vulgui sentir-se acomplexat per la inevitable concessió de l’amnistia als presos polítics i exiliats catalans, perquè allò que va fer un govern republicà poden fer-ho també els socialistes si de veritat volen ablanir el difícil tràngol que viu el país, i reparar la greu injustícia d’un tribunal espanyol indigne. Aquella amnistia no va servir de res. Que avui contribueixi a fomentar el diàleg i a fer possible que el poble català es pugui expressar amb llibertat exercint el dret d’autodeterminació.