Catalunya nuclear

Res haurà fet més per la conscienciació col·lectiva sud-catalana que la Catalunya Nord és part integrant de Catalunya com l’exili d’alguns membres del govern anterior. No parlem d’un ens diferenciat dels Països Catalans, parlem d’un tros nuclear de la pròpia Catalunya, que per circumstàncies històriques l’administren els veïns de dalt, igual que dels Pirineus ençà l’administren els veïns del costat amb tocs il·lusoris d’autogovern. Reca haver de constatar-ho, però l’alienació de què ha estat objecte aquest país al llarg de segles ha portat molts dels seus pobladors a viure en la ignorància territorial, a desconèixer el voraviu de Catalunya més enllà de comunitats autònomes, províncies, departaments i altres formes d’esquarterament. Té gràcia la dèria que Espanya professa amb Gibraltar i que en canvi no reclami aquesta llenca de terra catalana, senyal que la veu ben regalada; precisament per això, perquè és catalana.

Es veu que, en el moment de la mutilació, Perpinyà era l’Hospitalet de Llobregat, és a dir, la segona ciutat del país en nombre d’habitants. Aquesta Catalunya àrtica, que deia aquell, es podria convertir aviat en Catalunya catàrtica quan el president Carles Puigdemont, així com la resta d’exiliats, pugui tornar a trepitjar terra catalana –tan catalana com Sabadell o Avinyonet de Puigventós– per obra i gràcia de la doctrina Junqueras. “Perpinyà”, cridaven els seus companys d’espai polític en saber-lo immune. Serà el més semblant a tornar a casa, amb el benentès que tindrà vedat l’accés a una part del país, que és on rau la seva petita pàtria. Em permeto aventurar que no hi ha sentiment més fort de pertinença que el sabadellenquisme, però si algun altre l’hagués de superar aquest seria el gironisme. I un cop a la Catalunya Nord podrà pujar dalt del simbòlic Canigó, perquè els presidents pugen muntanyes, i ho veurà tot amb els propis ulls. Després del Tet i el Tec, només faltarà el Ter.