Bill Viola som nosaltres

Nietzsche digué que aprendre a mirar és l’ensenyament preliminar per a l’espiritualitat. Si ho voleu comprovar, regaleu-vos una estona amb Bill Viola, a la Pedrera, o amb les obres instal·lades en diversos punts de Catalunya. Tot en el seu videoart trasbalsa els nostre patrons i hàbits. Estem acostumats a anar a les exposicions i ser nosaltres els amos del temps: decidir el ritme i la velocitat de la visita. Viola ens trenca el patró: és l’obra la que ens marca el ritme, i, si no ens hi adaptem amb respecte i humilitat, passarem sense veure res. En un món que ens bombardeja d’imatges, Viola amb la seva proposta ens convida a deixar de ser receptors passius per passar a ser acollidors pacients. En un món esbojarrat, hem de tornar a aprendre a viure en el temps i a viure el temps. I en això excel·leix Viola perquè, de la mateixa manera que tot pintor té una paleta de colors que hem d’aprendre a veure, ell té una paleta de temps que hem d’aprendre a viure. Perquè la pregunta que ens adreça és: quan fa que no vius íntimament en el teu present?

Com que no suportem la lentitud, diem que les seves obres són lentes. Però el que no suportem no és la lentitud, el que no suportem és la dispersió de la nostra accelerada fugida endavant quotidiana, que és el que ens revelen els seus vídeos. Ens hem acostumat a passar el temps i a passar pel temps; i a no deixar que el temps passi per nosaltres. El temps en els seus registres més primaris; el naixement i la mort, per descomptat. Però també les hores del dia o les estacions de l’any. I les transformacions i transfiguracions radicals a les quals ens anem enfrontant al llarg de la nostra vida, sense adonar-nos-en perquè ni parem esment a com es van produint. Per això Viola és un mestre de la dilatació de l’instant. Perquè els canvis es veuen en l’acceleració, però la impermanència es copsa en la lentitud. En la mirada atenta. Atenta a què? Als registres primordials de tota condició humana: les emocions bàsiques, les experiències vitals constitutives. A la pròpia humanitat irrepetible, en definitiva. Humanitat única i, alhora, compartida: per això qualsevol visita a l’obra de Viola agermana els desconeguts que ens hi apleguem en una comunitat de silenci. En els vídeos de Viola no se sent ni una paraula, però no es tracta d’un silenci mut, sinó d’un silenci màximament eloqüent, que esdevé l’aire que respirem. I en això, per cert, liquida definitivament –si mai us l’heu cregut– el tòpic estúpid que la tecnologia deshumanitza o que és incompatible amb l’humanisme. El que és incompatible són l’estupidesa, la superficialitat i la irresponsabilitat, i no per on es canalitzen. En el cas de Viola és precisament la qualitat tecnològica la que configura la seva interpel·lació sobre la nostra qualitat humana. Gosaria dir que es pot entendre també l’atenció pacient i persistent a l’obra de Viola com una iniciació a la meditació. La seva obra silenciosa, que dilata el temps i es dilata en el temps, ens confronta amb el propi silenci personal i ens recorda que no hi ha paraula autèntica que no neixi del silenci. M’ha fet recordar allò atribuït a Bodhidharma segons el qual el zen és una transmissió fora de tota doctrina, que apunta directament al cor humà i ens fa viure desperts i atents a la realitat. Podríem dir –anàlogament– que Viola apunta a una experiència semblant. És sabut que coneix bé les diverses tradicions místiques, però per això mateix la seva aportació ens resulta especialment necessària. Perquè les coneix bé s’absté de fer allò que és tan habitual de fer entre nosaltres: proposar una mena de pastitx suposadament espiritual, una macedònia de pràctiques religioses diverses, sincretismes d’aficionat inculte, o espiritualitats que proposen una realització al servei de la submissió.

Viola va directe als registres humans bàsics, que són la infraestructura de tota espiritualitat sana i humanitzadora, i on totes es retroben. Ell ens retorna al silenci primordial, i deixa en les nostres mans les diverses paraules que hi poden brollar. Com un acupuntor savi i expert, els seu vídeos són agulles que van directes als punts on se’ns activa la regeneració i la sanació de la nostra vida, diguem-ne també espiritual sense por. Regeneració i sanació que neixen en nosaltres mateixos i des de nosaltres mateixos sempre gràcies a les relacions amb els altres. Amb tots els altres que ens envolten i que parlen i viuen des de la pròpia qualitat humana, encara que no en sàpiguen un borrall, de fer vídeos. Viola ha deixat dit: “M’he acabat adonant que el lloc més important on la meva obra cobra vida no és en una galeria de museu, ni en una sala de projecció, ni en un televisor, ni tan sols a la pantalla de vídeo mateixa, sinó en la ment de l’espectador que l’ha vist. De fet, només és aquí on pot existir.” I és que Bill Viola som nosaltres.