Les vísceres del sistema

Els vells revolucionaris observaven les injustícies, les desigualtats creixents, les crueltats quotidianes i afirmaven que les pròpies contradiccions del sistema i els seus conflictes inherents, ens acostaven ineludiblement a la seva fi. Sospiraven, no sé si de forma condescendent o esperançada, i deien que el capitalisme genera l’enemic que l’acabarà destruint, que no ho pot evitar i que la història té una direcció clara i tot arribarà. Eren fills d’aquells temps en què el futur era molt millor i no havien descobert, encara, que si és cert que la història avança, ho fa a un ritme molt allunyat no només de la nostra cadència vital sinó fins i tot de la nostra mirada humana.

Durant aquests anys intensos hem vist i experimentat com el sistema té recursos per perpetuar-se, per no perdre el control, per evitar que li esclatin a la cara les tensions socials que genera. Hem vist com utilitza el populisme feixista, o el neofeixisme o el protofeixisme com una xarxa de seguretat, com un instrument molt eficaç. Hem vist com de la crisi econòmica, política i social, han sorgit Bolsonaro, Trump, Salvini o Abascal. Gentussa que a vegades ha accedit al poder però d’altres han acomplert la seva missió simplement espantant i condicionant el debat polític, incorporant-hi oportunament el racisme, la xenofòbia, la defensa del darwinisme social, el nosaltres primer o l’exaltació patriòtica allunyada de valors humanistes.

El capitalisme financer, que no necessita l’aportació del treball i per tant no li cal ni la pròpia existència dels treballadors, ens va sumir en una crisi que, estranyament, hem acabat pagant nosaltres. O gairebé tots nosaltres. S’han degradat els sous i les condicions de treball, les cobertures públiques, els drets, les seguretats, la mobilitat social i, per primera vegada a la història, els fills viuran pitjor que els seus pares. Però el sistema no només n’ha sortit indemne sinó que ha incrementat el seu marge de benefici i la seva força. La indignació amb els poders polítics, la frustració, l’empobriment, la humiliació de perdedors de la globalització, ha deixat bona part del vot i de les voluntats en mans de neofeixistes o protofeixistes.

La ultradreta guanya pes a molts dels indrets més castigats per la crisi. Que se n’entenguin les causes però, no vol dir que s’hagi de justificar de forma paternalista i benèvola. No s’aconsegueix ser masclista o racista, o xenòfob, o partidari de la mà de ferro i la limitació de llibertats i drets, sense posar-hi part d’un mateix. La pitjor part concretament. Ara bé, com a reacció visceral del sistema, els Bolsonaros o Abascals, amb la seva defensa del patriarcat, del règim dominant, del model econòmic, del model d’estat nació homogeni i tancat, ens mostren, en oposició, quin són els seus temors i les seves debilitats, i per tant, quins haurien de ser els nostres propòsits de lluita per a l’any vinent i els que segueixen.