Tres-cents anys més

“Cal deixar d’acceptar les coses que no podem canviar, i canviar les coses que no podem acceptar (Angela Davis).”

No hi haurà independència. Els qui viuen sota sostre, fan tres àpats calents al dia i a les festes se’n van de vacances no fan revolucions. Tret de quatre idealistes, només se la juga qui no té res a perdre. Per superar-ho cal una societat intel·lectualment molt ben estructurada, amb un ideari i un pla prou potents per trencar uns formidables esculls polítics. I això a Catalunya no existeix. L’ideari col·lectiu és infantil. Fa riure –o plorar, depèn de l’humor. El Barça, els cuiners amb estrelles a la Guia Michelin, els castellers, la calçotada, els vins, les estacions d’esquí, les platges i, en la cúspide, un Gaudí bàrbarament trivialitzat, desconegut i malentès, trepitjat per hordes gregaritzades a toc de pito que igual anirien a un parc d’atraccions. Tot això està molt bé, però per articular una comunitat aspirant a Estat no n’hi ha ni per començar; és ridícul, i avergonyeix imaginar com s’ho miren els països civilitzats –sí, dic “civilitzats” perquè la mecànica del nostre és de ramats de xais tercermundistes. El problema s’agreuja perquè els gestors no tan sols no en són conscients, sinó que viuen cofois de regentar el millor país del món. Els programes i l’estil de TV3 avergonyeixen, i ja no dic de l’alegre proliferació de programes trash, homologables amb els més pestilents de La Sexta o de Tele5, sinó quan pareix la burra i se’ls acut un detall “cultural”. No hi fa res preguntar-se qui els assessora; estarien millor en mans de criatures de 5 anys. Amb l’impagable detall d’apuntar-se amb un entusiasme festivament analfabet als subproductes d’èxit més kitsch i tronats… de l’àmbit castellà! Els adalils de la resistència i la recuperació dels anys cinquanta, seixanta i setanta els trencarien la cara. És per això que va ser dit “hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra”?

El desastre afecta de ple l’àmbit cultural en general, esclafat per la mecànica del rendiment econòmic. N’he parlat prou per insistir-hi; tan sols remarcaré que es va en la pitjor direcció possible. En el gremi editorial –que aquest cronista coneix una mica–, les petites editorials aparegudes amb els millors propòsits, quan comencen a fer diners, ja cauen en el criteri i les mecàniques de la competició mercantil. Les lletres catalanes són mortes, i la resistència a fer les exèquies no les retornarà a la vida.

No és el lloc per dilucidar causes i efectes, però sembla raonable imaginar connexions entre la desestructurada imatgística de la societat portant i l’actuació dels polítics corresponents. Qui deia que els països tenen els polítics que es mereixen?

Anem a la política. Des de quin pla es facilita l’acció administrativa d’enemics que tenen segrestats els teus dirigents? Amb quin guany, que sempre serà pírric, es justifica ajudar una gent que ja ha mostrat el valor que dona als seus compromisos polítics? Que mostra a cada pas, i ho ha dit clar i castellà, que no té cap propòsit ni tan sols de parlar d’allò que és, pel que dieu, l’objecte principal de la vostra acció política? Un enemic que l’únic pla que té per a tu és assimilar-te, és a dir destruir-te.

L’actor polític A diu: “jo vull X.” I l’actor polític B diu: “Podem parlar de tot, menys d’X.” Com es pot acceptar? O entre bambolines s’ha promès una altra cosa? Fem memòria: “Pascual, aprobaré la reforma del Estatuto de Cataluña que apruebe el Parlamento de Cataluña.” Tan imbècils som per ensopegar 14 vegades amb la mateixa pedra?

És indigna, miserable, la idea d’asseure’s a negociar sense la condició prèvia que deixin anar els presos polítics, que són més que això. Són ostatges, són segrestats, i ja ho eren abans del dictamen de Luxemburg, que més avall dels Pirineus no canviarà res. La seva llibertat no és l’objectiu: és una condició prèvia innegociable. Però, ai, negociar, negociar… Negociar des de quin principi? A partir de quin intercanvi? Tots sabem com acabarà l’episodi. Des de quines premisses morals espereu que la Història no us jutgi? No teniu la voluntat real de dur el procés a bon port. L’entrebanc no és a Madrid, ni a Estrasburg, ni a Brussel·les, ni a Ginebra, ni a Washington, ni a Berlín, ni a París, ni a cap altre lloc del món. És a Catalunya, a Barcelona i a qualsevol altre racó tret d’alguna excepció, quan haurien de ser el model a seguir; però el mecanisme està amortitzat després del referèndum d’Arenys de Munt el 2009, fa –com passa el temps!– 10 anys.