Verdaguerià

Ser verdaguerià no és una categoria anacrònica ni reaccionària. Ben al contrari. Verdaguerians cultes i exigents, com Narcís Garolera, saben que Jacint Verdaguer, el més gran dels nostres poetes i articulistes de la modernitat primerenca, era també inconformista, rebel, dissident. El mateix Garolera, catedràtic jubilat de la Universitat Pompeu Fabra, és un vogador intrèpid en els corrents adversos de la desmemòria col·lectiva respecte a algunes persones i de la contenció excessiva en explicar experiències pròpies. Per aquest motiu i altres, cal llegir el seu llibre novell, Galeries del record (Memòries d’un filòleg). El presentarà a l’Ateneu Barcelonès el 16 de gener vinent. El filòleg Garolera ha investigat en l’obra del Verdaguer poeta, cronista de viatges, narrador d’excursions, i en una dimensió punyent del nostre clàssic més popular: la d’autor del cicle periodístic que publicà amb un títol explícit: En defensa pròpia. Són textos que conformen una obra mestra de l’articulisme de combat des de la llibertat de consciència, com el Zola de J’accuse i el Maragall de La ciutat del perdó. Això explica que anarquistes com Joan Peiró admiressin mossèn Cinto. Entrava en els cànons del periodista d’esquerres. En les memòries de Garolera podem resseguir com ha preparat també edicions crítiques de Sagarra i de Pla. Hi ha trobat entrebancs i animadversions. En aquest sentit, Garolera, que excel·leix com a verdaguerià acadèmic, ha estat també, a petita escala, un verdaguerià existencial.