Vint anys dels vint anys

“Fa vint anys que tinc vint anys. Vint anys i encara tinc força, i no tinc l’ànima morta, i em sento bullir la sang.” Aquest és el primer fragment del Fa vint anys que tinc vint anys, la cançó de Serrat. Vint nois que aquest any fan vint anys relaten avui en aquesta edició quines són les seves preocupacions respecte a una societat canviant que no té a veure amb la que els seus pares i avis hem conegut. Perquè les incògnites, els desitjos, els anhels que tens quan tens vint anys no són els mateixos que quan fa vint anys que tens vint anys. Ni la societat és la mateixa, afortunadament en molts aspectes de justícia social, per exemple.

Les frustracions que ha d’afrontar aquesta nova generació de joves no seran exactament les mateixes que hem hagut d’entomar les precedents. Però en tindran. I el futur sempre és una incògnita que espanta. Igual que ens va passar a nosaltres. I les inquietuds que tenen els pares d’ara són, segurament, les mateixes que tenien els nostres. Totes les societats són canviants, i aquest canvi no ha de ser motiu d’espant. Sinó d’il·lusió, ocasió, esforç i esperança. Però els reptes d’una societat hiperconnectada ofereixen també noves oportunitats que les generacions precedents no hem tingut. Oportunitats per fer millor les coses del que hem fet i fem nosaltres, i per canviar les coses.

Ni ells ni ningú saben en quin món viuran els nois i noies que aquest 2020 fan vint anys. Els experts pronostiquen canvis climàtics, radicalitzacions, dificultats d’accés a l’habitatge o contaminació. Però els auguris catastrofistes no deixen de ser això: auguris. Ha passat a cada generació des que el món roda. De casos d’èxit i de fracàs la història n’està farcida. I el que seria interessant seria veure què pensen aquests nois de vint anys quan d’aquí a vint anys en faci vint que els tenen. Com ens ha passat a tots, la vida no serà la mateixa. I les maneres de pensar, tampoc.