A mitjans dels setanta

Acabem de començar el 2020 i, personalment, tinc la sensació de viure al 1974, per posar-ne un. Tinc aquell pressentiment que, per temps que passi, continuarem ancorats a mitjans dels setanta. Només sis dies d’any i ja n’hem vist de tots colors. Un organisme administratiu té la fatxenderia d’inhabilitar un president sense tenir-ne competències. I es queden tan amples. La Junta Electoral Central només té competències en període electoral i d’això, tot i que n’anem servits en excés, no n’hi ha. Llavors, si com diuen els juristes aquesta JEC està caducada i no opera en un moment que li toca, com nassos pot inhabilitar un president? Evidentment hi ha recorregut jurídic al davant, i els que no hi entenem en excés, en judicis, no hi tenim gaire a pelar. Però el fons continua essent sorprenent: un president al carrer per posar un coi de pancarta. No ha respectat la neutralitat, diuen. La neutralitat de qui? Dels qui en plena campanya anaven a treure llaços grocs? On és la seva, de neutralitat? Simplement no existeix perquè són ells qui van iniciar les causes per portar a la presó una gent que va cometre el gran delicte de posar urnes. Quim Torra no és el president que molts catalans han votat. Això és cert, com ho és també que moltes vegades l’han perdut alguns exabruptes totalment estalviables. Però Torra és president de Catalunya i representa el que representa. La màxima institució del país. I mentre a ell se’l volen carregar per una pancarta, a l’altra banda hi ha presidents que no van voler dimitir en ser condemnat el seu partit per finançament il·legal. Tot normal.

El paper galdós de la JEC amb Oriol Junqueras també és digne d’estudi. El màxim tribunal europeu li dona immunitat. L’advocacia de l’Estat s’hi avé –tampoc no té cap més remei– i surten els senyors caducats de la Junta Electoral a dir que la resta del món és ignorant i que s’ha de quedar a la presó. Tot plegat amanit amb un pacte de govern a l’Estat com a mínim estrany i amb els maleducats de la dreta insultant Bildu perquè reclama una cosa tan poc estranya com és la llibertat. Això no sona a 2020, sinó a finals dels setanta.