“Anti” o “pro”?

Hem arribat –sense voler entrar en disquisicions de lligamosques sobre com comptar dies o anys– a una nova dècada, la segona del segle XXI. Em permeto formular novament preguntes clau: com eduquem?, com pensem?, cap a on anem?, som proactius o reactius? O, si ho prefereixen, ¿tenim un tarannà progressista o bé reaccionari? La “forma mental” –quasi sempre un tret adquirit, i no pas hereditari– condiciona la mirada.

Els primers dies del 2020 els he passat a Estrasburg, a l’Alsàcia. No hi he anat per compres, ni perquè “llueix” ni per ximpleria turística barata. Havia d’optimitzar una propera estada acadèmica amb adolescents. Estem dins d’un projecte educatiu, guardonat per l’Ajuntament de Girona, El llegat de Carlemany: joves formadors d’Europa, que té un contingut ben clar: qui millor pot transmetre la vàlua i diversitat de la nostra Europa als joves són ells mateixos, ben formats. Cal donar-los eines perquè expliquin el que hi pugui haver de bo, sense oblidar la mirada crítica. Eduquem per fer-los exigents, curosos i responsables, i no pas ninots de qualsevol populisme de moda.

La història d’Estrasburg visibilitza valors, diversitat, dignitat. Tres breus apunts de convivència: (a) els voltants de la catedral, l’encantadora “Petita França” i el Neustadt, el barri alemany; (b) les dues institucions europees ben diferents: el Consell d’Europa i el Parlament; i (c) la cultura amb majúscula, amb famosos residents, des de Gutenberg, Erasme, Goethe o Mozart, fins a Rouget de Lisle o Pasteur, entre d’altres. Vaig ser també a centres de memòria històrica, com el “Memorial Alsàcia-Mosel·la”, a Schirmeck, no lluny del camp d’extermini de Struthof-Natzweiler. Voldria treure’n una proposta bàsica: ¿i si eduquéssim a ser “pro”? Ja en tinc prou dels moviments de la ràbia, dels “anti”. Estic fart d’anti-LGTBI, d’anticapitalistes, d’antiimmigració (i pitjor si la prenen amb els refugiats, protegits explícitament pel 14è dret humà de l’ONU), d’antijueus (o qui sigui), d’anti-Google, d’anti-Catalunya i d’anti-Escola Nova 21, i d’antipobres, i de tots els “anti”. Ni “anti-anti” vull ser. Cal educar en la “millora”: no és pas un impossible.

Quan se’m queixa algú, del que sigui, me’l miro i només li dic: “Crec que he entès el que està malament.” Davant la seva estupefacció, afegeixo: “I què proposes?” Li demano què construir: no vull negativitat. Passejant-me amb una barcassa turística per l’Ill (és “i majúscula, ela, ela), l’afluent del proper i immens Rin, cal travessar dues rescloses. No són res de l’altre món –menys de 2 metres– però donen una imatge: puges o baixes, però sempre vas endavant. Els humans hem de ser optimistes –amb realisme– i no viure fastiguejats i fastiguejant els altres. Educar és això: una actitud positiva –no pas ingènua ni ximple– davant una realitat que és complexa. A ser “pro” se n’aprèn arreu, també a Estrasburg.