Foix i Salvat Papasseit

He explicat més d’un cop que un malentès va ser la causa que per poc J.V. Foix no em tirés literalment escales avall de casa seva. Ricard Salvat tenia intenció de muntar un espectacle universitari sobre Joan Salvat Papasseit i havia demanat als seus alumnes de recollir informació sobre el poeta. Em va tocar anar a parlar amb Foix, que l’havia conegut. El vaig trobar –de vint-i-un botó més dos botons de puny–, darrere el taulell de la pastisseria de la plaça Sarrià. Li vaig explicar el projecte. Em va citar al mateix lloc al cap d’uns dies. Hi vaig anar. Les dependentes em van indicar que m’esperava assegut en un banc de la plaça. Llegia El Correo Catalán. El diari li devia servir “allò que no diu La Vanguardia”, però jo francament vaig pensar que hauria estat més adequat atrapar-lo en la lectura d’un manifest surrealista, millor si fos en italià. Em va dir que el seguís. Vam entrar en un portal. Unes escales de fort pendent ens van dipositar en una mena d’estudi blanc i lluminós. Foix em va mostrar uns originals de Miró, de Tàpies, potser de Picasso. No ho recordo. Els tenia emmarcats a les parets o en unes carpetes sostingudes per uns cavallets. Finalment ens vam asseure, i vam entrar en matèria. Dos minuts més tard jo era al capdamunt de les escales vertiginoses amb la porta del pis tancada darrere meu. Foix s’havia pensat que cercava informació sobre ell. Quan va entendre que l’objectiu de la visita era Salvat Papasseit es va limitar a dir-me “era un pobre noi” i acompanyar-me a la sortida.

Celebro comprovar, passats tants anys, que Foix tingués en aquella ocasió un mal dia. Edicions 62 i la Fundació J.V. Foix acaben de treure el gran regal de Reis, Noms propis. Escriptors i artistes. Un recull, fet per Jordi Cornudella, dels escrits que Foix va dedicar, en papers diversos, a literats i pintors coneguts i admirats. Entre ells, uns quants –i un de meravellós– amb Joan Salvat Papasseit de subjecte. El “pobre noi”, ara me n’adono, era jo, un jove indocumentat ignorant d’aquests textos. En l’aplec, Foix parla de Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner, Josep Sebastià Pons, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Gabriel Ferrater, Joan Fuster... De Picasso, Chirico, Miró, Dalí... Ho fa amb aquella prosa tan seva: cordada com els botons de l’armilla, espitregada com quan agafava l’arjau al Port de la Selva.

Julià Guillamon ha publicat Deu entrevistes, inquisicions de joventut a escriptors. N’hi ha una a Jorge Luis Borges. L’escriptor argentí explica haver conegut Salvat Papasseit als anys vint a Barcelona. En té un record difús: llibreter a més de poeta? Va retenir de Salvat una frase “sense possibilitat de rèplica des de l’Odissea”: “la poesia necessita el mar”.